Jo pensava que a la meva edat ja no tindria por de res i l’únic que sé és que cal viure amb tota l’energia possible, a fons, amb por o sense

Volia dedicar l’article a la mitja vida –ara ja sí mitja– que he celebrat aquesta setmana. Dimecres en vaig fer 45 i sí, ja sé que el món sembla estar a tocar d’una tercera guerra mundial però us reconec que no sé ni com començar a abordar aquest tema, tant sigui per a un article, tant sigui com a persona viva que no ha conegut mai de prop un conflicte bèl·lic. És que no vull ni pensar-hi i faig l’estruç, covarda. I tot el temps que pugui. Jo pensava que a 45 anys ja no tindria por de res i l’únic que sé és que cal viure amb tota l’energia possible, a fons, amb por o sense. N’he fet 45, mitja vida, i l’he viscuda en pau. I podria parlar d’això, però la vida, que sempre em sorprèn, m’ha regalat avui dues imatges que us vull compartir. He anat al súper a buscar figues. Tinc les amigues a sopar divendres a casa i faig les postres. Acostumo a fer la meva Tatin de poma, que s’ha convertit en un clàssic, però un dia els en vaig fer de figues també i la recorden amb tanta estima que aquest cop, que celebrem l’efemèride, els la repetiré. Quan ja era al cotxe, per marxar, he vist un noi jove, no arribava a la vintena, que acompanyava una àvia i la seva compra. M’ha semblat encantador i responsable el gest i la cura; i després he sentit, quan ja tenien la compra carregada al seu cotxe, que l’acompanyava a casa i que no li deia àvia, sinó pel nom de pila amb un senyora a davant. He pensat que potser era una veïna o una coneguda i encara m’ha emocionat més. Aquests petits detalls de persona a persona em deixen un regust preciós a l’ànima i em fan recuperar la fe en la humanitat. Una fe que, és clar, a nivell geopolític, no hi ha qui mantingui. Una mica més tard, a la porta de l’institut, recollint la meva filla, m’hi he trobat un altre noi, encara més jove que el primer, amb una flor silvestre a les mans. Esperava una noia. Ella feia anys –he descobert que 30 menys que jo– i el noi havia vingut a sorprendre-la. Sabeu la valentia que s’ha de tenir per esperar a la porta d’un institut amb un pom de flors a les mans? Un altre gest bonic de tan senzill, immens de tan valent. Mitja vida, cagada de por per mil coses, capaç de gairebé tot i encara m’emocionen aquests detalls de vida. El món se n’anirà a la merda, però recordeu sempre que és amb les petites coses, les persones petites, que som grans i anem lluny. A per la mitja vida que ens falta!

Jo pensava que a la meva edat ja no tindria por de res i l’únic que sé és que cal viure amb tota l’energia possible, a fons, amb por o sense

Un altre gest bonic, senzill i valent