Com més va més l’admiro, i trobo a faltar la seva manera de ser, la coherència i l’honestedat aplicades a la política i a la seva relació social i humana. Gairebé costa de creure, avui dia, que hi hagués algú disposat a dedicar-se a la ciutat no per fer carrera política ni guanyar mèrits de partit, ni evidentment per motius econòmics, sinó per Vic i prou

El 14 d’octubre de l’any passat ens va deixar Jacint Codina. Crec que la ciutat va perdre un gran alcalde i un polític honest, i a més, jo, personalment, un bon amic. Per això, per recordar-lo i per posar en valor la gestió i el llegat que ha deixat a la ciutat de Vic i a la comarca, he redactat quatre articles sobre diferents aspectes remarcables del seu període com a alcalde.

Escriure sobre Jacint Codina, per a mi, no ha set fàcil, perquè el que va començar com una relació professional, tot i les diferències ideològiques, va acabar essent una bona amistat, i no voldria que l’admiració que li tenia pogués posar en entredit o fes menys objectiva la vàlua de la seva activitat política, i la gran humanitat i humilitat que el caracteritzaven.

Segurament, hi haurà gent que no podrà o no voldrà entendre el meu afany per remarcar la importància que va tenir per a Vic el seu mandat polític. Ara bé, puc dir, sens dubte, que de tots els polítics que he conegut i amb els quals he tractat, ha sigut un dels més honestos, obert i respectuós amb les diferències ideològiques dels altres.

Tot va començar l’agost de 1987 quan Pere Girbau, aleshores alcalde, i Jacint Codina, tinent d’alcalde d’Urbanisme, em van proposar ser el coordinador tècnic del Departament d’Urbanisme. De 1987 a 1995, durant l’etapa de tinent d’alcalde i president del Consell Comarcal (a partir de 1991), vam establir una relació de confiança personal que va continuar en arribar a l’alcaldia (1995-2007). D’ençà del 2007, i fins que va morir, el 2021, vam consolidar l’amistat amb trobades periòdiques a casa seva en què solíem valorar la situació general de Catalunya, de Vic i, també, aspectes personals.

Pot haver-hi gent que se’n sorprengui, però cal tenir en compte que han sigut 34 anys de relació i moltes hores de conversa i de debat, incloses discrepàncies polítiques, ideològiques i religioses, que sempre hem abordat amb una gran consideració cap a les opinions de l’altre. Va ser un home que es va guanyar el respecte ciutadà gràcies a la seva preocupació social, perquè tan important era la ciutat com el benestar de la gent que hi vivia. Tanmateix, hi havia gent que pensava que era distant, pel seu caràcter especial i de mirada tímida, però les persones que el vam conèixer i tractar de prop sabem que no n’era, de distant, sinó extremadament prudent.

Com més va més l’admiro, i trobo a faltar la seva manera de ser, la coherència i l’honestedat aplicades a la política i a la seva relació social i humana. Gairebé costa de creure, avui dia, que hi hagués algú disposat a dedicar-se a la ciutat no per fer carrera política ni guanyar mèrits de partit, ni evidentment per motius econòmics, sinó per Vic i prou. No va viure mai de la política i, de fet, no va deixar mai la feina de pastisser, la qual cosa indica que pensava que fer de polític era una tasca efímera, i no com a professió.

Tot i que era d’un partit de dretes i religiós, el seu vessant social i humà passaven per sobre del partit. De fet, va impulsar polítiques socials que no hauríem titllat mai de conservadores.

Un altre aspecte clau del seu mandat és que no es va deixar influenciar mai pel poder econòmic, sinó que sempre va mirar pel benefici de la ciutat en conjunt. La discreció, la prudència i l’austeritat van ser la seva manera d’interpretar la política. Probablement, no era l’únic que concebia la política així, però jo trobo a faltar, i molt, aquest model no subordinat als interessos de partit.

Amb aquesta introducció vull definir el que ens unia i el que ens separava, perquè també teníem diferències, tot i que és difícil que trobi una persona que admiri tant i amb qui em pugui sentir tan a prop professionalment i socialment, tot i pertànyer, cadascun, a mons ideològics tan llunyans.

Com que vam compartir tantes converses i tantes estones de feina, em costa escriure’n, perquè de vegades és difícil no traspassar la línia que separa el vessant públic del privat. Sempre em deia: “Josep, la nostra feina ja està feta i no ens cal un reconeixement”. No crec, però, que el traeixi de cap manera si dic que en parlar de política hi havia temes recurrents, com ara el funcionament de la ciutat els darrers anys, els enganys que vam viure amb el procés d’independència o el poc compromís institucional amb la immigració i el racisme, qüestions en què coincidíem plenament, amb matisos personals respectats per tots dos. És difícil no fer un reconeixement a la seva trajectòria política, tant a l’Ajuntament com al Consell Comarcal, una etapa que considero poc valorada, ja que va engegar serveis col·lectius en benefici de tota la comarca.

Els que el coneixíem sabíem que no era partidari dels actes d’agraïment i que no li agradava que es parlés de la seva etapa institucional. Ningú pot dubtar que va actuar com a servidor públic, tal com pertoca als polítics. Per això, crec que la ciutat i la comarca li deuen un reconeixement públic.
Si faig aquestes línies, doncs, és per destacar i valorar el que va representar el seu pas com a polític per l’Ajuntament de Vic i pel Consell. Ho faig, així, amb el màxim respecte i amb l’objectiu de remarcar la seva tasca, contribució i dedicació en benefici de la ciutat, de la comarca i del país.