De vegades crec que els ripollesos ja fa temps que ens aboquem galledes d’aigua diàriament per ofegar-nos

L’exregidor socialista Eudald Fajula em deia amb motiu de la seva exposició fotogràfica a la Biblioteca Lambert Mata que Ripoll és el millor lloc del món on viure. No ho sé, perquè no soc gaire viatjat, i perquè normalment quan sortim del nostre entorn geogràfic només fem un tastet del lloc on som, i per tant la impressió que ens n’enduem no sempre és la més encertada. Però estic d’acord amb l’Eudald que si més no té les condicions per ser un bon lloc on establir-se. Fa uns anys, just després d’una crisi econòmica que aquí va ser especialment cruel a causa del totxo, va haver-hi una època d’oportunitat per Ripoll. Però com ens passa sovint, quan el tren va passar no hi havia ningú a l’estació per agafar-lo. Un municipi equidistant de Girona i Barcelona, amb pistes d’esquí a tres quarts d’hora, el medi natural que ens entra per les finestres de casa sigui en la seva forma fluvial o pel verd de les muntanyes, i un parc d’habitatges que per poc que els propietaris s’hi haguessin esmerçat una mica haurien sigut un esquer fantàstic per a gent de l’entorn metropolità tipa d’asfalt, fum i fressa. Durant la dècada de 2010 vam perdre l’opció de posar-nos al mapa i de vendre’ns on calia fer-ho. I quan va arribar la pandèmia ja anàvem tardíssim. Hi ha la creença que les guerres (carlines i civil) han convertit Ripoll en allò que és. Un poble escamat per l’efecte de les armes i les bombes, amb un teixit social que s’ha ressentit de no tenir unes classes altes amb suficient arrelament com per tirar del carro. Això ha afavorit que alguns nous burgesos hagin estat més pendents de recollir diners públics que no pas de remar pel futur del poble, encara que si te’ls escoltes és fàcil que et vulguin fer creure el contrari. En aquest àmbit només un empresari com Eduard Soler va ser capaç d’aixecar un imperi econòmic que ha donat de menjar a molts ripollesos, i posteriorment de cedir el seu patrimoni al poble de Ripoll, aprofitant que no tenia descendència. El seu va ser un acte de mecenatge que per insòlit cal recordar amb freqüència, per més que la gestió que se n’hagi fet posteriorment tingui més ombres que no pas llums. Els santjoanins bromegen des de fa temps amb la idoneïtat de construir un pantà argumentant l’orografia de Ripoll enfonsat entre muntanyes. De vegades crec que els ripollesos ja fa temps que ens aboquem galledes d’aigua diàriament per ofegar-nos. No hi ha setmana que algú no em pregunti “què us passa a Ripoll?”. I l’explicació és tan polièdrica i plena d’arestes que no té una resposta clara. Molt sovint m’he sentit mal ripollès per no ser més propositiu a l’hora d’explicar la realitat que en percebo. Les fotografies de Fajula, o les del llibre Ripoll. Una visió contemporània, que Oriol Molas i Raimon Maideu van publicar fa una dècada i mitja fent apologia dels valors del nostre poble, ens mostren una vila envejable. No seré jo qui perdi l’esperança en uns carrers i places que he trepitjat des que vaig néixer, i que m’estimo ni que sigui per egolatria.

De vegades crec que els ripollesos ja fa temps que ens aboquem galledes d’aigua diàriament per ofegar-nos

Un bon lloc on viure