Un cafè a la plaça d’en res massa
Avui fa una setmana vaig ser a Vic. Primer, visita a l’Ajuntament –on l’alcalde Castells, que sempre es fa escoltar, em va convidar a signar al llibre d’honor de la ciutat–. I en acabar, retorn a la Universitat, on fa 20 anys vaig fer classes de ràdio a Periodisme.
Vista des de dins, la Universitat de Vic s’ha fet gran, forta, potent. El cas de la Facultat de Medicina és paradigmàtic. Tot el que vaig conèixer em va agradar moltíssim (segurament agradar és una paraula que queda curta). La intuïció em diu que, potser, el fet d’observar-la des d’Osona no ajuda a valorar la importància real del projecte ni l’estratègia –treballadíssima– que porta incorporada. A vegades –i això és molt comú– mirar de massa a prop no és la manera de veure-hi més clar. Podríem convenir que els apriorismes, i aquella cosa tan nostra de la crítica fàcil, tampoc ajuden a valorar el que tenim a un pam. Però penseu que el projecte de la Universitat de Vic té ànima. Es percep d’una hora lluny, i és importantíssim.
Sense ànima, les aventures col·lectives no van enlloc. Aquest no és un projecte qualsevol. Al contrari, la Universitat és una realitat transformadora de projectes de vida i de la mateixa ciutat. De fet, havent escoltat tant el rector, el doctor Eladi Baños, com el director general de la Fundació Universitària Balmes, Jordi Baiget, així com l’ànima dels estudis en Ciències de la Salut, Marina Geli, i Sergi Ponsá, que és el director del Centre BETA (quedeu-vos amb aquest nom, perquè aquest és un altre projecte enorme), em va quedar clar que els límits del prestigi i de la qualitat de la UVic només els posarà la mateixa universitat. Això us obliga a continuar imaginant-ho tot sense el límit de la por (que és la base de pensar en gran). Aneu bé, no patiu.
Diumenge, però, vaig tornar a fer un Vic. Gastronòmic, lúdic, amb sobretaula. Vaig dinar amb la Montse i l’Antonio, que són dos bons amics, i en acabar vam fer una estona de Plaça. Als vigatans, la Plaça us emociona, però segurament ja no us impressiona (si vaig errat, disculpeu-me). En canvi, vista amb ulls penedesencs, la plaça de Vic és sacsejant. Té una bellesa que commou, convida a estar-s’hi i a no marxar-ne mai. És gran, vastíssima, però està feta a la mesura humana. Josep Pla ho explicava molt bé: “A Vic, tot tendeix a compensar-se”. Les pedres que l’envolten i la sorra de la superfície central continuen sorprenent. No són pas una casualitat ni la solució constructiva d’un moment. Això va de molt més. Són i expliquen una manera de ser: la vostra.
Mentre feia el cafè –sí, ja ho sé, en prenc massa!– vaig pensar que la Plaça apel·la a la política. O millor encara, explica com la voldria fer. Fixeu-vos, ambició (l’espai gran), solidesa i fortalesa (les pedres) i el seny (el sauló). Aquesta és una virtut que, segons Antoni Gelonch, està un parell d’esglaons per sobre del sentit comú, que és menys arriscat i, per tant, menys ambiciós. Al marge d’aquest debat, la Plaça té un altre mèrit: és de veritat, genuïna, no és impostada.
Avui, la política no brilla. S’imposa el discurs fàcil, les veritats estan perdent el combat i tot sembla relatiu. Les emocions apedreguen l’anàlisi, la raó és un plat avorrit i el rigor és una nosa en un món de likes. Tant és del que parlem. Habitatge, immigració, seguretat, drets i democràcia? Perfecte. Però si no incorporem bombolles i coloraines, tenim tots els números per fracassar. Avui el discurs profund sembla condemnat al fracàs.
Ara bé, res està perdut. Si voleu ser fidels a les virtuts de la vostra Plaça, fugiu de les receptes fàcils. Fer la plaça com la vau fer, acollidora, eterna i perdurable, devia ser molt més complicat que construir-la amb solucions immediates, que no haurien aguantat el pas del temps.
El filòsof Josep Ferrater i Mora perfilava quatre trets dels catalans: la continuïtat, el seny, la ironia i la mesura. Va deixar dit: “Els catalans? En res, massa”. Doncs això mateix. Hem d’abordar tots els debats, i ho hem de fer responsablement. Fer política des del populisme no és només irresponsable: és la manera més eficaç d’agreujar els problemes i de convertir-los en irresolubles. I això no casa amb la nostra feina, que és solucionar-los.
Segurament és per això que vuit dies després encara em trobaríeu assegut a Plaça, debatent i contrastant, parlant del país que tinc al cap i que toca defensar ara, precisament, per la complexitat del moment.