Tothom té els seus herois de ficció, aquell personatge la vida o les aventures del qual sempre agrada de llegir, […]

Tothom té els seus herois de ficció, aquell personatge la vida o les aventures del qual sempre agrada de llegir, escoltar o veure i amb qui, en certa manera, idíl·licament hom es vol assemblar, malgrat la distància evident entre l’ésser mitificat i el pobre mortal que l’idealitza. Un dels meus herois de ficció és Sherlock Holmes. Per molts, el detectiu més famós de la història, que ara m’ha vingut bé recordar, de nou, aprofitant que ha sortit a tots els mitjans periodístics que el dia 7 de juliol fa anys de la mort del seu creador, Sir Arthur Conan Doyle. Sherlock Holmes té una personalitat tan forta que va arribar a competir amb Conan Doyle, fins al punt que aquest no estava content del personatge creat. Això a vegades passa. Sense anar més lluny, fins i tot ho hem llegit així a la Bíblia, on el Déu de l’Antic Testament, per exemple, va enviar un diluvi universal per arrasar el món creat per ell perquè no li agradava el que havia fet i en què s’havia convertit. Doncs bé, Conan Doyle, que va anar creant el seu personatge per entregues, va arribar un punt que ja no el podia controlar, els lectors (diuen que la seva mare la primera) havien mitificat el personatge i exigien al seu creador que l’anés fent créixer més com els lectors volien que no pas com l’escriptor tenia pensat. N’estava tan tip que va decidir matar-lo a El problema final: Sherlock Holmes i Moriarty, el seu pitjor enemic però no l’únic, es van trobar a la cascada de Reichenbach, al cantó suís de Berna, i després de barallar-se van caure al buit. Però els herois no moren i, si cal, ressusciten. La pressió popular, diuen que la d’una familiar pròxima a l’autor va ser clau, van fer que Conan Doyle on va dir ric digués ruc i en L’aventura de la casa buida Holmes va reaparèixer tres anys més tard, disfressat de perdulari, i es va anar a presentar davant de Watson, que en veure’l es va desmaiar. Quan els guionistes de Dallas van ressuscitar Bobby Ewing ens va semblar qui sap què i, ves per on, ja ho havia fet Conan Doyle molt abans! Els herois solen tenir èxit també en la faceta amorosa. A Sherlock Holmes, però, no se li coneix cap conquesta en aquest sentit. Sí que, però, hi ha dones importants a la seva vida. Per citar-ne dues, Holmes considera que Maud Bellami és la dona més perfecta i extraordinària que ha conegut mai; i Irene Adler per ell és “la dona” i per la qual se sent perdudament fascinat, sobretot per la seva intel·ligència freda i precisa, però admirablement equilibrada. Elemental! Com que del personatge s’ha continuat escrivint més enllà de la mort del seu creador, s’ha establert una divisió entre les obres on surt Sherlock Holmes de la mà de Conan Doyle, que es diuen obres del cànon, i les que no. S’han fet societats d’estudi del personatge encara avui vigent i hi ha qui col·lecciona originals seus com si fossin incunables. I és que el personatge ha esdevingut tot un fenomen social. Fins i tot, com diu Paco Camarasa a Sangre en los estantes (obra de capçalera imprescindible per als amants de la novel·la negra), Holmes és un personatge literari que fins i tot ha salvat la vida de presoners: un autèntic doctor John Watson, capturat per les tropes alemanyes a la batalla de Mons, a l’occident de Bèlgica, l’agost de 1914, va ser alliberat gràcies a la intercessió d’un general alemany admirador del famós detectiu privat que, abans d’alliberar-lo, li va dir a cau d’orella: “No es preocupi, Watson. En 10 dies tornarà a ser a Baker Street. Bona sort!” Baker Street, al 221 B, és el domicili literari de Sherlock Holmes. Com sentencia Camarasa, Holmes “és únic. És el personatge literari més citat de tota la literatura universal: més que Hamlet o Don Quijote”. Amb aquests mèrits i aquesta carta de presentació és evident que per a molts Sherlock Holmes és el seu heroi literari. I per a mi, també. Elemental!