Un despropòsit
Un matí a primera hora vaig haver d’anar a Olot. Vaig aparcar en zona blava. Duia calés
–un bitllet de 50 euros–, però no tenia ni monedes ni targeta ni bateria. O em ficava en un bar a fer un beure sense set o tirava pel dret. Com que ja anava just de temps, vaig tirar pel dret. Em va sortir el tret per la culata. Després de fer el que havia de fer, al parabrises del cotxe hi havia la multa: 50 euracus. A partir d’aquí, un despropòsit.
La denúncia especificava que si pagava en 24 hores m’ho farien més barat. No em va quedar clar si em costaria 25 euros o 8,5 perquè s’explicava a la lletra petita, i com que tampoc duia les ulleres de prop –com es pot anar pel món tan indocumentat?–, no hi havia manera de desxifrar-ho. Com que al meu poble per anul·lar la denúncia has de ficar la pasta i el tiquet dins un sobre i entaforar-lo al parquímetre, vaig donar per fet que devia funcionar igual. Vaig tirar cap a Vic dient-me a mi mateix que ja tornaria l’endemà a pagar. Quina mala idea.
Estava cantat que l’endemà no tornaria expressament a Olot a pagar. Ja arribarà la multa, devia pensar. I com que l’últim que es perd és l’esperança, vaig recordar que de nano a casa havia sentit que les multes si eren d’una altra província no arribaven. Però devia ser una llegenda: la setmana passada el carter, que sol portar-me felicitacions de Trànsit –venen personalitzades i amb foto i tot–, va deixar el resguard a la bústia. Remitent: Ajuntament d’Olot. De seguida vaig lligar caps. Em vaig ficar el paper de Correus a la butxaca de l’americana. Però va passar un dia, i dos i tres i més. Aquest dilluns, finalment, vaig anar a Correus. I un cop allà, em vaig adonar que no duia el paper. Potser amb el DNI n’hi haurà prou, em vaig animar. La cosa pintava malament.
El de Correus, que deu estar tip d’atendre gent despistada, em va dir que impossible. Que només amb el DNI no podia trobar la multa enmig d’un feix de cartes certificades. Me les va ensenyar, classificades en una cubeta de plàstic. Si tot eren multes, el món està molt malament. I ara què? “Busqui el paper”, va dir enèrgic. El paper era on l’havia deixat: a la butxaca de l’americana penjada al penjador del vestidor. L’endemà, ja amb el paper, vaig tornar a Correus. Quan em va tocar –a davant unes senyores cobraven números de l’ONCE– vaig posar el resguard sobre el taulell. Se’l va mirar: “No, això ja no ho tenim aquí; al cap d’una setmana ho tornem”. I ara què? “Ja l’hi tornaran a enviar… això sí, amb recàrrec”.
Era increïble que després de tant temps no hagués estat capaç de pagar perquè no tenia canvi, perquè no tenia targeta o perquè no tenia temps. I vaig trucar a l’Ajuntament d’Olot per dir-los que volia pagar. A diferència del que passa en molts ajuntaments, que et fan prémer l’1, el 2, el 3, et posen musiqueta i et diuen que tothom comunica, em van contestar a la primera. Li vaig explicar la situació a la telefonista, i em va dir que m’esperés, que em passaria amb els de la zona blava. Això ho salvarem, vaig pensar.
S’hi va posar un noi. Li vaig explicar el cas, però em va dir que ell no era el de la zona blava, que havia trucat al pàrquing i que hauria d’haver trucat a la zona blava, però jo li vaig contestar que havia trucat a l’Ajuntament, que m’hi havien passat ells al pàrquing pensant-se que em passaven a la zona blava. I, enmig d’aquesta conversa kafkiana, diu: “Espera’t, que ara veig la noia de la zona blava; te la passo”. No li va passar la trucada, sinó el telèfon. “Hola?”, va dir ella i, envelat, vaig iniciar un monòleg suplicant que volia pagar. Fins que tot d’una em va interrompre per preguntar: “Que ets l’Agustí?”.
Després de la perplexitat, meva i seva, va resultar que parlava amb la Sandra, una antiga amiga d’Olot amb qui ens havíem vist molt sovint abans que hi hagués el túnel i de qui feia anys que no en sabia res tot i haver-hi el túnel. Refets del sobresalt per la casualitat, ella, jo i no sé si el del pàrquing també, si és que ens escoltava, em va renyar una mica per aparcar sense tiquet, per no cancel·lar la denúncia el mateix dia i per entrar a Correus sense la notificació, però em va dir que no patís que la multa, encara que fos d’una altra província, ja em tornaria a arribar. Amb recàrrec. Això sí, vam quedar per fer un cafè. La cosa, per aquesta banda, es va mig arreglar.
Conclusió: no es pot anar pel món amb un bitllet de 50. Sempre s’ha de dur calderilla, targeta i, sobretot, les ulleres de mirar de prop. Tot té lletra petita.