Un escut
El periodista David Jiménez, exdirector d’El Mundo, va ser la setmana passada a Vic en un acte organitzat pel Fòrum de Debats. Autor de l’aclamat llibre El director, on explica el joc de pressions, influències i favors entre la política, l’economia i la premsa, va fer una lliçó de periodisme. I va dibuixar la importància de la professió en una de les guerres virtuals que té plantejades la humanitat: el desafiament per la veritat.
Explicar la veritat, perquè de veritat només n’hi ha una, que són els fets, és missió dels periodistes. A les guerres, a les reals i a les virtuals, la veritat sempre sol ser la primera víctima. Per això els periodistes han de trepitjar el terreny on passen els fets. Jiménez va explicar que quan feia de corresponsal a Birmània una vegada va haver-hi una multitudinària manifestació civil de protesta pacífica contra el règim. Tot d’una, per darrere de l’aglomeració, va aparèixer una rua de totterrenys militars. La multitud es va obrir per deixar-los passar, i quan els vehicles van ser al davant els soldats van baixar-ne i van obrir foc a discreció contra la gent.
Primer es va pensar que tiraven bales de fogueig, però de seguida es va adonar que no: que disparaven a matar. Enmig del caos ell i un seu company, un fotògraf japonès, es van arrencar a córrer, un per la dreta i l’altre per l’esquerra, per anar-se a refugiar. Mentre corria, va veure que el seu company era a terra amb un militar que l’encanonava. Li ensenyava la càmera, volent-li fer entendre que era periodista, però el va disparar a boca de canó. Va dir que pensava sovint en aquell instant i que si en comptes de córrer per la dreta ho hagués fet per l’esquerra, la seva sort potser hauria estat diferent.
La sort, al final, potser ni existeix. Només hi ha bona sort i mala sort. Totes les guerres, com les que ha cobert Jiménez, són situacions extremes. I complexes. Segurament, només són per a valents. Però no per disparar, sinó per oposar-se a disparar. L’escriptor Javier Cercas temps enrere explicava que la guerra no és un espai on es mata i on es mor, sinó sobretot un lloc en què s’ha de tenir fusta d’heroi per oposar-se a l’assassinat. Per això més que guanyar les guerres, els valents haurien de ser els que fossin capaços d’acabar-les.
Perquè de guerres, a banda de les bèl·liques, també n’hi ha de polítiques. Tenen lloc a internet. Les xarxes són bales per controlar el relat: justificar una acció, convèncer seguidors i guanyar suports. Es va poder comprovar amb les eleccions als EUA i es confirmarà amb els comicis a Alemanya. Les mentides són una arma. El periodisme, exercit a prop dels fets però sense formar-ne part, és una eina de verificació. Les capçaleres i les firmes dels professionals esdevindran un segell de fiabilitat. El periodista Juan Antonio Giner sosté que, en contra del que se sol dir, l’edat d’or del periodisme és l’actual. Hi ha més soroll, cert, però també més eines per fer una informació compromesa davant el periodisme de ferralla dirigit pels algoritmes. I aquí també hi tenim una importància els lectors. Ens cal una nova alfabetització per distingir entre la veritat i la mentida i entendre, també, que el que no és veritat, encara que coincideixi amb el que nosaltres pensem, no ho hem de compartir. La batalla per la veritat, que com va dir Jiménez segurament durarà anys en una atmosfera carregada d’intoxicacions, és i serà un tema nuclear de la vida cívica i política dels propers lustres. En aquesta guerra el periodisme és un escut.