Als pobles, tots som parents de tots, i això comporta incompatibilitats en temes tan rellevants com no poder contractar serveis bàsics per raons de parentiu. A la majoria de pobles hi ha un sol ferrer, llauner, fuster, taller, picapedrer, una o dues empreses de construcció, un forner, una carnisseria, un bar, una botiga de queviures...

Gairebé 600 dels 947 municipis de Catalunya tenen menys de 2.000 habitants i estan perdent població. A Espanya van preferir parlar de la España vaciada, però aquí el nom de bateig ha estat el de “micropobles”. En total, suposa tenir més de 4.000 municipis sobre els 8.131 existents a tot l’Estat. Una realitat i altra van lligades i només s’hi trobarà sortida si es busquen solucions coordinades i genèriques. Haver estat 40 anys en un d’aquests micropobles em porta a fer un seguiment de les accions destinada a buscar sortides. En aquests moments es treballa en la redacció del que ha de ser l’Estatut del Municipi Rural. Segueixo els tràmits i procuraré aportar-hi els meus coneixements i propostes per aconseguir el millor resultat possible. Dit això, el tema és d’una complexitat i dificultat enormes. El primer tema a resoldre ha de ser que tots els ajuntaments disposin d’un secretari-interventor amb suficient dedicació com per portar al dia tota l’administració i gestió burocràtica, legal i comptable. Tot seguit, han de tenir els tècnics bàsics, arquitecte i enginyer, en situació de funcionaris. No ser-ho no permet emetre informes ni actuar davant altres administracions i davant els tribunals. Si l’escassetat de secretaris-interventors és enorme, la de tècnics ho és tan o més. I és impensable tenir tècnics-funcionaris en petits pobles si no s’agrupen tres o quatre. La solució ha de venir de les diputacions o dels consells comarcals. Que en tinguin tants com necessiti el territori que gestionen. Baixant cap a altres professionals, ha d’haver-hi administratius i auxiliars que donin suport als secretaris-interventors i als tècnics, de manera que els pobles més petits n’han de tenir en plantilla o disposar de personal-funcionari procedent dels consells comarcals per cobrir unes hores o algun dia a la setmana aquestes funcions. Penseu que a Espanya hi ha 1.319 municipis de menys de 100 habitants. Sí, sí, ho heu llegit bé, menys de cent. A Catalunya en tenim un centenar. Coberta la part administrativa-organitzativa- financera, tenim temes de molt difícil encaix en les normatives generals que regulen contractacions, compres i despeses. A causa dels casos de corrupció en alguns ajuntaments, s’han anat modificant les lleis per fer-ho més i més complicat. Lògic, però aquesta regulació ha portat derivades no desitjades en la majoria de pobles petits. Vegem-ne algunes. Als pobles, tots som parents de tots, i això comporta incompatibilitats en temes tan rellevants com no poder contractar serveis bàsics per raons de parentiu. A la majoria de pobles hi ha un sol ferrer, llauner, fuster, taller, picapedrer, una o dues empreses de construcció, un forner, una carnisseria, un bar, una botiga de queviures... Si es produeix una avaria a l’aigua, calefacció, portes o finestres, al vehicle municipal, a l’enllumenat, etc., no podrem avisar el tècnic de torn si és el pare d’una regidora, el sogre de l’alcalde, el cosí de la tinent d’alcalde o el germà de la secretària. Entraríem en el cercle d’incompatibilitats. Si quan fem una festa, trobada, celebració qualsevol, volem comprar 30 quilos de carn, 20 de botifarra, 10 de llangonisseta, 20 quilos de pa i 25 litres de vi i begudes per als infants, no ho podrem comprar a la carnisseria del poble, al forn de pa, al bar o a la botiga de queviures perquè tots són parents de càrrecs municipals. Aleshores, què hem de fer? O saltar-se la normativa, amb el perill d’acabar als jutjats, o trobar-se amb la negativa lògica del secretari-interventor per infringir la llei. O anar a comprar fora del poble, amb la qual cosa l’ajuntament apareix com una institució contrària al poble i amb derivacions molt negatives entre veïns i comerciants, que veuen l’ajuntament com un adversari i no com qui vol promocionar i donar vida al poble. Aquests exemples són similars als que surten davant obres més importants, com reparacions, manteniments i noves construccions, que ja no poden ser adjudicades amb ànims d’ajudar els del poble sinó sota garanties de concursos oberts i universals. L’alcalde i tot el consistori es troba en situacions realment complicades i difícils d’explicar perquè hi ha qui ho entén i qui no ho vol entendre. C om modificar, com resoldre, la garantia d’evitar corrupcions, interessos personals o familiars, amb els interessos objectius d’un poble? Li hem donat moltes voltes i res és fàcil ni legalment possible. I tanmateix, s’ha de trobar alguna sortida viable i segura, perquè si no aviat ningú voldrà anar de candidat a un ajuntament si n’ha de sortir perjudicada tota la família o tot el poble en general. Ha d’haver-hi modificacions a les lleis generals, fetes per a tots els ajuntaments, que incloguin la realitat dels micropobles. Solucions com les de justificar que contractar gent del poble, fins a determinats imports, suposa estalvis importants. És evident que una reparació feta per un professional del poble pot ser la meitat o un terç del cost que tindrà si ha de venir un de la capital. O en celebracions, justificar que fins als cinc-cents o mil euros les despeses es fan amb productes del poble, per raons pràctiques i d’estalvi financer. La realitat és complexa i molt variada, però obliga a trobar sortides imaginatives i genèriques per salvaguardar la pulcritud legal alhora que es fa compatible amb el benefici del poble. Moltes són les situacions i molts els entrebancs. D’aquí que l’Estatut del Municipi Rural ha de pensar en els grans objectius però sense oblidar resoldre els petits grans problemes.

Un estatut per als micropobles