He tornat a escriure a mà. Paper, boli, sense el mòbil a prop i només jo i la meva creativitat. Això em fa pensar que poquíssimes vegades ens permetem ser nosaltres mateixos i dedicar-nos el temps que ens mereixem

Escric aquestes línies des de la muntanya. Ni platja ni grans aglomeracions i sí molta tranquil·litat i molta estona per desconnectar. He descobert que la muntanya em connecta amb mi mateixa i em relaxa. Em permet posar una mica de pausa a la meva vida –que sempre va més ràpid del que hauria d’anar– i viure d’una forma més tranquil·la. Això em recorda la meva infància, aquells dies en què no miràvem el rellotge i la vida passava. Fluïa. Sense grans estridències però amb records que encara em duren a dia d’avui.

Qui sap, potser això és el més important. No ens calen grans coses per viure però sí que ens cal que cada moment sigui excepcional. Això és precisament el que espero transmetre a la meva filla i que, quan sigui més gran, recordi, com ho faig jo, la seva infància. Cuidada, amb detalls i sempre pensant en la diversió i l’aprenentatge. Soc l’única que pensa que els adults ens divertim poc?

L’agost, per a mi, és temps per aturar-me, per pensar i per agafar forces. Per encarar el nou curs –sí, setembre per mi és com si fos un any nou!–, per preparar-me per noves etapes i encarar nous objectius. El mes de gener per a mi és un mes com qualsevol altre però el setembre és l’inici de moltes coses. També per la nostra petita.

L’agost és autoconeixement. És escoltar-nos a nosaltres mateixos.
Durant l’any, portem vides tan estressades amb tants estímuls que aquest estiu he tingut ganes de desconnectar de tot i, en concret, de les xarxes socials. Sovint, tenim tanta dependència d’aquestes eines digitals que poden arribar a confondre la nostra realitat. He desconnectat tant de les xarxes que he tornat a ser jo. A fer el que volia, el que em fa sentir bé i em fa vibrar. M’emociona.

He tornat a escriure a mà. Paper, boli, sense el mòbil a prop i només jo i la meva creativitat. Les meves ganes d’expressar-me i de comunicar-me. Això em fa pensar que poquíssimes vegades ens permetem ser nosaltres mateixos i dedicar-nos el temps que ens mereixem. I no, no és veritat que no tinguem temps. La realitat és que tenim altres prioritats. Realment aquestes són les nostres prioritats o les que el sistema ens ha fet creure? Pensa-hi.

He descobert –com havia fet fa anys– que l’escriptura a mà em cura. És com una teràpia. He instaurat l’hàbit i ara cada dia intento escriure el que sento i el primer que em passa pel cap. Quan ho escrivim, tot té més sentit. Tot encaixa.

No et pensis que és fàcil per a mi escriure. El més fàcil seria abandonar els hàbits, descansar, llevar-me tard i mirar un documental a Netflix. Però no, jo m’hi obligo. M’hi obligo perquè soc una persona normal, com tu, i em costa tenir constància amb allò que em fa sentir bé. Quina contradicció, no?
Construir un hàbit i fer-lo durar en el temps no és senzill ni fàcil. Requereix de força de voluntat i d’un desig molt fort. Estic una mica cansada d’aquests eslògans que ens diuen que quan una cosa ens agrada, la fem sense esforç i ens surt sola. No. Mentida. Tot requereix d’esforç, dedicació, i una força mental que no tothom té. Tot costa.

T’escric això mentre encara em queden uns quants dies de vacances, un llibre per llegir i una nena que gateja per tota la casa i que no puc deixar sola ni un minut. Quanta raó tenien els que em deien que fer vacances amb fills no és fer vacances. Són vacances, sí, però molt diferents a com les hem entès sempre.

I no, no ho canviaria per res del món.

Estic més cansada, més esgotada i hi ha dies que em tancaria el lavabo només per desconnectar de la càrrega mental que portem a sobre els pares i mares. Però la miro, em somriu i em diu “mama” i tot torna a començar. Tot torna a tenir un sentit.

Els fills et treuen energia però també te’n donen.