A elles les agredeixen, a ells els incomoden alguns discursos feministes

Pedro Sánchez afirma en una entrevista en una ràdio conservadora que hi ha amics seus, homes d’entre 40 i 50 anys, que s’han sentit incòmodes amb alguns discursos feministes de la ministra Irene Montero. Hores després, en un altre canal més progressista –i en una nova mostra magistral de fregolisme jaqueter–, el president deia que no és tant el fons com la forma, el que molesta. Que s’ha de buscar el “feminisme integrador”. Un moment que em pari el tic nerviós de l’ull, i analitzem-ho. Pedro Sánchez fa aquestes declaracions condescendents i victimistes contra Montero el dia que un home del Pont de Suert pretenia matar la parella a cops de destral davant de la filla. I la setmana que la maquinària blanquejadora de Dani Alves posava el turbo per convertir-lo en un màrtir víctima d’una llunàtica. A elles les agredeixen, a ells els incomoden; entenc que es veu la distància entre els drets que han de conquerir les dones i els drets que tenen els homes per sotmetre i censurar les dones. Així que em sembla evident la urgència i la vehemència que requereixen les polítiques feministes. Pedro Sánchez, en comptes de ser lleial i fins i tot agraït amb la seva ministra, que ha estat diana de tot tipus d’humiliacions, fa una jugada que els socialistes estan camí de patentar: la trinxa i la llança als lleons per esgarrapar vots. El president, en comptes d’assenyalar les vergonyes del PP, que pacta amb l’extrema dreta negacionista, en comptes de demanar un cordó sanitari prefereix arronsar-se sota el paraigua de la dreta. Pedro Sánchez parla del “feminisme integrador” com si no existís ja, com si el feminisme a seques fos un moviment de radicals violentes. Ell vol un feminisme que no sigui bel·ligerant, un feminisme que somrigui i acompanyi de bracet el masclisme. Com a catalans, és una estratègia que estem acostumats a sentir que ens demanen: la seducció. Per exemple, amb la llengua: el català ha de seduir, no confrontar, perquè si no es fa antipàtic, les tres paraules que erotitzen qualsevol espanyolista. No m’hi estendré més perquè ja m’heu entès el paral·lelisme i és evident que la simpatia no ens ha portat enlloc de bo. Pedro Sánchez, on hem de posar el llistó a partir del qual el feminisme et molesta? Et sap greu que diguem que ens maten, ens agredeixen, ens estafen mig sou, ens esclavitzen les cures i les tasques domèstiques, no ens escolten, no ens ascendeixen, ens sexualitzen. Et sap greu sentir-t’ho dir? Que ho cridi una ministra? Pedro Sánchez no se sent inclòs en el feminisme perquè se sent assenyalat. L’incomoda perquè l’obligaria a cedir els seus privilegis d’home, blanc, cis, de 50 anys, ric i poderós (la zona zero del patriarcat). I a sobre culpa el feminisme –que no diu que no l’integra!– de la mateixa manera que els qui diuen que el català és excloent són els que es neguen a parlar català.

A elles les agredeixen, a ells els incomoden alguns discursos feministes

Un feminisme simpàtic