Llegint el filòsof entenc més que mai que les muntanyes no són únicament moles de pedra, de neu i de gel; quan les contemplem ens les fem nostres

“Vine”, em diu; “ja vinc”, li contesto. I allà els tenia, el meu bon llibreter; encaixats encara; un tresor! I jo podia triar: llibres de viatge, de geografia, de muntanya; enquadernats a mitja pell, amb nervis i daurats al llom. Les mans tremoloses, els ulls àvids, me’n vaig endur uns quants; entre ells, els dos volums del Diario de viajes de un filósofo. El comte Hermann Keyserling (1880-1946), que n’és l’autor, fou un filòsof, naturalista i escriptor estonià; va estudiar a les universitats de Ginebra, Heidelberg i Viena; s’inspirà en la filosofia de Plató i de Kant. L’any 1920 fundà, a Darmstadt, una escola de saviesa on invità Rabindranath Tagore, el poeta indi. L’any 1911, quan tenia 34 anys, se’n va anar a donar la volta al món, en deixà uns escrits amarats d’espiritualitat i orientalisme: “El camí més curt per trobar-se un mateix dona la volta al món”. Com que m’agraden les muntanyes us he triat el capítol en què ens parla de l’Himàlaia. Escoltem-lo quan ens diu: “M’havien dit que seria allà, i jo mirava i no el veia; era un dia al matí, molt abans de la sortida del sol, el cel era clar; el buscava i no el trobava; fins que per casualitat vaig dirigir la mirada molt més amunt, i allà, on creia que era cel, brillava el cim; era el Kanchenjunga... Fou llavors quan vaig comprendre que és aquí, a l’Himàlaia, on brota tota la inspiració; la meva ànima tenia dues ales i jo fugia dels límits de l’existència personal. És l’esperit i no la fe el que mou les muntanyes; si totes les meves energies espirituals anessin cap a fora, com els rajos del sol, si cap anés cap a dins, podria fugir de l’egoisme, seria lliure, no tindria cap límit”. Llegint el filòsof entenc més que mai que les muntanyes no són únicament moles de pedra, de neu i de gel; quan les contemplem no veiem el que hi ha, sinó el que creiem que hi ha; ens les fem nostres, ens les imaginem, les convertim en un sentiment, la nostra resposta al paisatge està molt condicionada per la cultura: els passatges dels llibres que hem llegit, les imatges de les fotos que hem vist, l’admiració pels herois que les han pujat. Són les muntanyes de la ment, que tan bé descriu Robert Marfarlane en un dels millors llibres de muntanya que he llegit. Al Kanchenjunga, Keyserling hi veu divinitats, les que ell coneix per haver-les estudiat en l’escola de la saviesa. S’imagina que són allà, ben a prop del cim, o als vessants de la muntanya. Els veu i parla amb ells: amb el gegant Kailas, amb el déu Shiva, amb la deessa Parvati... Contemplant la gran muntanya li venen a la ment els vedas, els munis i els rishis... va convertint la gran mola de pedra en el llibre sagrat de l’hinduisme, en el poema èpic de l’Índia: l’Himavat. Les muntanyes gelades es fan homes; tenen pares, tenen esposa i fills, i fins i tot familiars: “No s’ha de tenir gaire imaginació per inventar imatges enormes”, escriu el filòsof, “la vegetació desapareix, l’elefant dona pas a l’os i aquest al guepard de les neus; el camí per arribar a dalt de tot, al regne dels déus”. I és llavors quan ens diu que allà, en el cim eternament blanc, ressona la riallada metàl·lica de Shiva, i que ell la sent des de lluny i que no pot deixar de riure’s d’ell mateix. Deixem el filòsof amb els seus déus. Ara em toca a mi. Fa més de vint anys; soc al Karakorum, a Concòrdia, on conflueixen les dues glaceres, la de Baltoro i la de Goodwin-Austen. Tinc al davant el K2, la muntanya s’enfila quatre quilòmetres per sobre el meu cap, doblego les cames i m’agenollo sobre el glaç. És tanta la impressió que no noto fred als genolls. Jo, que no he llegit ni Plató ni Kant, i que no he anat a cap escola de saviesa, també moc les ales de la imaginació. Hi veig homes d’aquest món, gent terrenal, al vessant d’aquest cim tan alt; alpinistes que en algun moment de la història s’hi han apropat: Lluís Amadeu de Savoia; el duc dels Abruços; Vittorio Sella, el gran fotògraf de les muntanyes; Ardito Desio i Lacedelli, els italians del K2, i Walter Bonnati, i l’hunza Madhi, i Jordi Corominas, i Òscar Cadiach i Manel de la Matta, els catalans. Les muntanyes que contemplem, les que somiem, no són les que escalem! “Vine”, “ja vinc”, i allà els tenia, el bon llibreter. Les muntanyes, la història cultural, la imaginació, la lectura, l’escriure. Què faria aquest home sense llibres, sense poder remenar-los, ni escriure sobre el que tant li agrada llegir. Seria un pobre de mi.

Llegint el filòsof entenc més que mai que les muntanyes no són únicament moles de pedra, de neu i de gel; quan les contemplem ens les fem nostres

Un filòsof a l’Himàlaia