Què són incapaços de comprendre aquells qui mantenen una defensa a ultrança dels sectors econòmics altament contaminants?

Fa uns anys el filòsof, professor universitari i, per a molts, mentor Xavier Antich va publicar un recull d’articles sota el títol “La voluntat de comprendre”. Amb aquesta frase aparentment senzilla Antich ens regalava una idea: la divulgació no s’emmarca en l’exercici unilateral d’explicar, sinó en la relació interdependent i complexa que suposa comprendre; facilitar que el que un transmet sigui interioritzat pel qui el llegeix o l’escolta.

Paradoxalment, és habitual que s’acusi aquells que advoquem per un desenvolupament sostenible, per un desenvolupament alternatiu al del capitalisme fòssil, de no comprendre els secrets i les complicacions de la vida social moderna. L’ampliació de l’aeroport n’ha estat, només, el darrer exemple. Malgrat que els estudis disponibles apuntaven que l’ampliació de la Ricarda hauria suposat abocar anualment més de 3.200.000 tones addicionals de CO2 a l’atmosfera, dificultant així l’assoliment dels compromisos climàtics del nostre país, els que han estat elevats a enemics de la modernitat i del progrés són aquells qui s’hi oposaven i no la minoria privilegiada que l’ha defensat amb ungles i dents.

Però i ells? Què són incapaços de comprendre aquells qui mantenen una defensa a ultrança dels sectors econòmics altament contaminants? En primer lloc, la idea transformadora que aquest cop, i a diferència del que generalment passava en les antigues estratègies de desenvolupament global, als països del nord també se’ns exigeix transformar el nostre model socioeconòmic si volem complir amb l’Agenda 2030 i els objectius de desenvolupament sostenible (ODS).

Si com ens demana Bruno Latour, el sociòleg climàtic per excel·lència, intentem aterrar aquest compromís allà on hem arrelat, ràpidament ens adonarem que a casa nostra tenim feina. Les dades catalanes posen de manifest el potencial –imperatiu– de millora. L’Idescat ens alerta que el 2019 el 69% de l’energia consumida al nostre país provenia de combustibles fòssils, un 25% de l’energia nuclear i només el 5% de fonts renovables; el cotxe que condueixes, les reformes que fan a l’edifici del davant de casa teva o bona part de l’electricitat necessària per carregar el teu smartphone. El nostre país es mou encara gràcies a fonts altament contaminants.

Potser és cert que els ODS no són obligacions jurídiques, ni tan sols un mandat polític concloent. Sí que els podem instrumentalitzar, però, com una voluntat de fer-nos comprendre. Una fórmula, encara imperfecta i definitivament insuficient, per esbossar horitzons de canvi i transformació en 17 àmbits de la nostra vida diària: educació i salut universals, energia neta, igualtat de gènere, relacions de producció responsables…

Que es facin realitat, també a Catalunya, exigirà que els qui defensem que hi ha marge de maniobra per fer les coses diferents ens esforcem per fer-nos entendre. Que treballem perquè aquells qui encara prioritzen els beneficis privats del curt termini per sobre de la supervivència de l’espècie comprenguin la necessitat de treballar conjuntament per un futur compartit. Que reforcem i fem inevitable l’incipient canvi cultural. I és que el repte de l’Agenda 2030 només el dotarem de significat si travessa totes les capes de la societat. De la mateixa manera que la revolució social-demòcrata va canviar l’Europa posterior a la IIGM, també ara caldrà teixir grans aliances entre els assalariats, les institucions i el gran capital; limitant les aspiracions materials dels darrers i fomentant una transició que si vol ser exitosa no només haurà de ser més verda, també haurà de ser justa.

Potser és cert que fins ara no ens n’hem sortit, però a diferència del passat, el futur es pot redescobrir infinites vegades. Tantes com ho permeti la valentia, el coratge i l’entusiasme d’aquells qui realment s’atreveixin a comprendre’l.