Un home i dues pomes
Ha tret el ganivet de banya i ha passat la mà per sobre la pela. Fa els talls grossos; se’ls menja sense pelar. Li agrada sentir el cruixit a les dents i el regust de l’acidesa del fruit quan es barreja amb el de la fulla del ganivet. Després s’ensuma i es frega les mans, sempre ho fa així. Fa bo i està ben sol. Què més pot desitjar? S’ha aturat un moment, li fa falta un xic de descans. De fet no té cap pressa i a la ferma reunió que ha muntat s’hi està prou bé. S’apuja la cremallera de l’anorac vermell i l’escalforeta el reconforta.
Escala en solitari, està fent el tercer llarg d’una via difícil. L’estimball el fa créixer, li plau l’estil agressiu i dinàmic; sempre diu que el més important són els reptes que li permeten viure el temps d’una manera profunda. Busca preses: cap a la dreta o cap a l’esquerra, a tocar de l’extraplom.
Aquella nuvolada llunyana s’apropa. Es penja de la corda, treu el nas de la paret i aixeca el cap per sota la gran cinglera. On hi havia blau ara hi ha un cel cendrós; el sol ha tocat el dos. S’ha girat un ventet humit i el so d’un primer tro ressona per la vall. Un canvi precipitat que no estava previst! Cal prendre una decisió ràpida. Seria millor abandonar i baixar rapelant. Però no té temps de res. L’ambient és feixuc, l’aire desprèn ozó i, tot d’una, apareix aquell brunzit penetrant que li recorda el vol de les abelles. Esclata un llamp molt potent, sense tro. La corda s’ha partit, està perdut, sap que no té salvació. Mentre baixa volant mou alternativament braços i cames, uns moviments perfectes que té entrenats, com intentant apartar-se de la roca que el pot matar. No pensa en res, només vol salvar-se. Després un gran cop, una patacada imponent, i el silenci més profund.
La tempesta s’ha acabat, ha estat un ruixat d’estiu. La nuvolada s’allunya i enllà d’enllà s’encén l’arc de Sant Martí, fet de gotes i de llum; majestuós… Molt més a prop, una gralla de bec groc vola a tocar de la cinglera. Encara és d’hora, un sol calent s’endú la mullena i escalfa la roca.
El mateix sol escalfa un cos inert que rau ajagut sobre una estreta lleixa. No és res més que un puntet vermell al bell mig de l’alta cinglera. L’home torna en si, no sap on és. Amb la mà dreta es toca la galta i els seus dits palpegen un fluid llefiscós i calent, se’ls acosta als ulls mig clucs i veu sang. Intenta moure’s, però no pot, sent un dolor molt agut a l’espatlla i el braç esquerre no li respon. Aixeca una mica el cap i obre bé els ulls. Recorda la caiguda i mira precipici avall. No gosa moure’s. Es toca el casc que encara duu posat i apropa la motxilla que penja d’una sola cinta.
Amb molta cura s’incorpora i s’acosta el braç esquerre, la nova posició li alleuja el dolor. Veu la poma que omple la butxaca reixada de la motxilla. L’agafa amb la mà dreta i la rosega. La troba boníssima, més que mai, el suc àcid li regalima pels plecs carnosos dels llavis.
Una vegada més se n’ha sortit. Li agrada la poma i li plauria comprovar el gust d’aquest fruit quan sigui un home gran i feliç. Ho té molt clar, i avui més que mai, no vol morir de vell, de content vol morir-se.