El vaig conèixer el dia que dirigia el cant d’Els segadors enarborant les masses, va ser el 1976 durant la primera manifestació autoritzada amb motiu de l’Onze de Setembre

Gairebé són les 12 en punt i ja és migdia. Després de les pluges benefactores, avui un sol radiant espetega amb força sobre el ciment de la plaça de la Universitat a Barcelona. Esperava pacientment que el rellotge de la torre esquerra de l’edifici acadèmic toqués l’hora i així poder constatar que tornen a sonar les campanes foses el 1881 a la ciutat de Vic. Al mig de la plaça et trobes una mica desconcertat, ciment i més ciment, és clar, a sota hi ha l’estació d’enllaç de dues línies de metro. M’hauria agradat que es restituís el monument al Dr. Robert, suprimit pel franquisme, al seu emplaçament originari, però els tècnics al·legaren problemes d’accés de pes sobre la infraestructura i el van ubicar a la plaça de Tetuan, enmig d’una esponerosa vegetació que a vegades no deixa veure la integritat i bellesa del monument. En una base de pedra a l’estil del Gaudí de la Pedrera hi ha la font, obra de Lluís Domènech i Montaner, i a sobre les magnífiques escultures de Josep Llimona. El 1940 la dictadura el va voler enderrocar però, sortosament, gairebé totes les peces van anar a parar al magatzem municipal. Sols van obligar a fondre el bronze amb un clergue brandant la bandera catalana. Era Jacint Verdaguer? Entro a la Universitat de Barcelona i espero al primer pis del pati de lletres que el rellotge, sense el brogit de la Gran Via, torni a tocar els quarts i l’hora. Ara sí que se sent bé, i més fent la seva funció principal de rellotge acadèmic. Aquest any la institució celebrarà el 150è aniversari (1872-2022) i hi haurà un munt d’actes que ho recordaran. L’edifici anomenat Universitat Literària es va fer segons el projecte de l’arquitecte Elies Rogent en un estil neogòtic i disposant de 10.836 metres quadrats en un Eixample que es començava a edificar. La porta principal i el vestíbul, dividit en vuit trams amb elegants pilars i capitells que sostenen el pis superior amb les sales nobles i el Paranimf, s’hi arriba per una escala d’honor que també condueix al Rectorat. Complementaven l’edifici dos cossos laterals, un a la dreta per a l’estudi de les Ciències i l’altre a l’esquerra per a l’estudi de les Lletres. Cada un amb un claustre interior de dos nivells porxats i una gran terrassa per teulada. Un servei intensiu que va durar gairebé cent anys allotjant la majoria de facultats i escoles universitàries. Actualment és l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, dit col·loquialment La Central, i l’ocupen el Rectorat, la Facultat de Filologia i la de Matemàtiques. En aquest context l’objectiu era visitar l’exposició que hi havia al Paranimf dedicada al pluridimencional catedràtic d’Història de la Música Oriol Martorell i Codina (1927/1996). El vaig conèixer el dia que dirigia el cant d’Els segadors enarborant les masses, va ser el 1976 durant la primera manifestació autoritzada amb motiu de l’Onze de Setembre. Semblava impossible que el règim tolerés l’acte després de tants entrebancs i amenaces, el governador civil de Barcelona era l’encarregat de frenar les peticions de la societat que reivindicava el dret a manifestar-se. Les negatives oficials tan rigoroses finalment van prohibir la manifestació de Barcelona i autoritzar la de Sant Boi de Llobregat. Fou un èxit esclatant i recordo amb emoció, ho torno a dir, aquell Oriol Martorell brandant els braços i dirigint les masses enfervorides. Érem una generació, influïda en part per les teories del llibre d’Herbert Marcuse L’home unidimensional. Un llibre de moda i de capçalera i també amb moltes indefinicions i contradiccions, però que va marcar les converses polítiques i culturals de la intel·lectualitat. Marcuse sostenia que la societat industrial avançada creava falses necessitats, integrant els individus al consum a través dels mitjans de comunicació, la publicitat i imposant el pensament únic sense escapatòria. M’he atrevit a tractar Oriol Martorell d’home pluridimensional, catalanista de pedra picada, professor i músic impulsor de les importants reformes pedagògiques en l’ensenyament musical i en els grups corals. Nascut en una família oberta el 1927, la infantesa i joventut la visqué en moments d’una forta convulsió política i finalment la Guerra Civil. Després de la guerra la família Martorell, sobretot el seu pare pedagog i la seva germana promotora del cant a les escoles, van orientar la formació humana de l’Oriol guiant-lo cap a l’escoltisme liderat pel recordat mossèn Batlle. Des de jove seguí els estudis de música, es llicencià en Filosofia i Lletres i en Pedagogia a Perusa (Itàlia), finalment es doctorà a la Universitat de Barcelona, on en fou catedràtic d’Història de la Música. La institució posseeix un veritable tresor documental, un fons testimonial de la intensa activitat desenvolupada al país i al món, d’un home veritablement pluridimensional, lluitador per la democràcia i sempre amb els braços oberts fent cantar Catalunya.

El vaig conèixer el dia que dirigia el cant d’Els segadors enarborant les masses, va ser el 1976 durant la primera manifestació autoritzada amb motiu de l’Onze de Setembre

Un home pluridimensional