La seu del partit ja dissolt PCI, a la Via delle Boteghe Oscure, es convertirà en un hotel de luxe

Quan fa anys –a l’època de la Transició–vaig visitar Roma per primera vegada vaig voler passar per la Via delle Boteghe Oscure tan sols per un motiu: el de veure-hi la façana enorme de la seu del PCI. En aquells anys eren famosos el PC; el seu líder, Enrico Berlinguer –que a Moscou mateix havia criticat la invasió de Txecoslovàquia per l’URSS (1968), com després va blasmar la d’Afganistan (1980)–, i “l’eurocomunisme”, que tant va influir sobre el PSUC i el PCE, com ho palesà la reunió a Madrid d’ell, George Marchais i Santiago Carrillo (1977). Al seu enterrament (1984) hi van assistir més d’un milió de persones! Va morir l’endemà de patir una hemorràgia cerebral a mig discurs d’un míting (1984), de manera semblant a Ramon Trias Fargas, que ho feu d’un atac de cor (1989). El 1991 el PCI va ser dissolt i quedà fraccionat en tres o quatre partits petits escassament significatius. El Punt Avui del dia 20 de juny informava, amb foto inclosa, que aquella vella seu del PCI, el partit eurocomunista més important i un dels més destacats partits europeus d’esquerra –el 1976 havia aconseguit el 34% dels vots–, serà convertida en un hotel de luxe. Aquest canvi, la transformació de seu del partit comunista a hotel de luxe, pot ser vist com un símbol de la davallada de l’esquerra a la UE, un mirall de la seva fragmentació estructural i de la seva debilitat ideològica i programàtica. Tan important i interessant que havia estat el PCI a Itàlia i a Europa, igual que el PSUC en aquells anys, al revés dels Comuns actuals. Aquell mateix dia 20 la premsa destacava la derrota de l’esquerra a França, malgrat l’alegria efímera del segon lloc per a una coalició electoral desintegrada l’endemà mateix dels comicis, i ressaltava la desfeta a Andalusia de totes les esquerres, no només del PSOE. Després de la II Guerra Mundial els governs de tots colors van estendre a l’Europa Occidental democràtica un salari mínim raonable, la jornada laboral de vuit hores (i, si de cas, hores extres ben pagades), sanitat i seguretat social públiques, pensions justes, ensenyament públic i privat de qualitat, un cert control de les multinacionals, també el control estatal de bancs i entitats de crèdit, millora de les empreses públiques i creació de noves en sectors estratègics, noves i millors comunicacions... principis d’equitat social i de justícia distributiva econòmica, inspirats en bona part en John M. Keynes. I aquesta va ser la gestió de la Generalitat presidida per Jordi Pujol des de 1980 al màxim de les seves limitades possibilitats de l’autonomia. La caiguda del mur de Berlín (1989) va acabar d’aclarir per a tothom i en especial per a la gent de classe mitjana i baixa que les dictadures comunistes havien estat tan dictadures com les de Hitler o de Mussolini o de Franco. Però a la vegada la desaparició dels règims comunistes a Europa –no al món– amb l’URSS al davant va afeblir la influència del pensament d’esquerra, també dels partits socialistes i socialdemòcrates, com ho van demostrar Miterrand, González, Blair, Craxi, Schröder... etcètera, fins al punt que, en els fets, no en les paraules, ja no se sabia qui era d’esquerres i qui no. No qui se’n proclamava, sinó qui en feia. Com ara mateix. Ni el postkeynesianisme va triomfar. Quin valor aporten a les esquerres, quin servei a la gent, els fitxatges de González i Montilla i Borrell per al consell d’administració de Gas Natural o Enagas o Abengoa, o Schröder per la russa Gazprom? Zero. No hi són per al servei als ciutadans. Avui tampoc es detecten polítiques d’esquerra sinó tan sols proclames i resolucions a mitges, mentre creix la inflació (per sobre del 10%) i es debiliten els ingressos de la majoria de la gent. I a la frontera de Melilla uns joves negres víctimes mortals de la policia són considerats culpables pel “gobierno más progre de la historia”, que qualifica els botxins de “bona actuació” i “ben coordinada”. I es justifica perquè ara –tot just ara?– ha descobert les màfies, contra les quals no fa res, no fos cas. Però ni els polis ni els qui els donen ordres no són màfies, i encara molt menys les víctimes. A l’1-O els culpables també van intentar passar per víctimes.

La seu del partit ja dissolt PCI, a la Via delle Boteghe Oscure, es convertirà en un hotel de luxe

Un hotel