Aquesta crisi ens obligarà a repensar com volem viure i a prendre decisions transformadores

S’acaben unes vacances que s’han assemblat molt a les d’abans i encara no ens hem tret la sorra de les sandàlies que el món ja s’ensorra. És increïble com s’acceleren les crisis, com les males notícies se superposen les unes a les altres de forma vertiginosa. A aquest ritme no ens n’adonarem i la fi del món serà demà. Fa no res estàvem enmig de la pandèmia i es parlava d’una crisi que recordaria la Gran Depressió –així, amb majúscules–. Després va semblar que ens n’escaparíem barat, venint d’un pronòstic tan nefast, i vam passar a parlar dels feliços anys 20. Uns mesos després tot s’ha capgirat i ja tornem a estar enfangats en una fallida total del sistema. Com es pot viure davant de l’amenaça de col·lapse constant? “Estem vivint la fi de l’abundància”, sentenciava, apocalíptic, Emmanuel Macron en el seu discurs d’inici de curs. I seguia: “Vivim la fi de la liquiditat sense cost. La fi dels productes i les tecnologies que semblaven perpètuament disponibles. Vivim la fi de l’abundància de la terra, de les primeres matèries, de l’aigua. També és el final de les certeses compartides [en referència a la democràcia i els drets humans]. És el final de la despreocupació: ha tornat la guerra a Europa. I encara s’hi sumen la crisi climàtica i el risc cibernètic”. Només ens hi faltaves tu, Emmanuel, per acollonir-nos del tot. No en teníem prou amb totes les tertúlies, els diaris i les converses de sobretaula on acabem recitant els preus desorbitats que ara paguem per productes que ni tan sols ens agraden, com les mongetes tendres. És evident que si un polític fa una llista de desastres és que tot seguit proposarà una solució; en el fons és una estratègia per anunciar una colla de mesures inevitables. Ara bé, també és evident que el llop existeix i ve en manada. Aquest final d’estiu estem vivint en el tràiler de la pel·lícula de terror que ens espera, em diu l’escriptor Isaac Rosa. La seva última novel·la, Lugar seguro (Seix Barral), que havia de ser una distòpia, s’ha transformat per obra i gràcia de l’actualitat en una història perfectament realista amb dues maneres possibles i oposades d’afrontar una crisi com l’actual. Quan vinguin mal dades, què preferiries: tenir un petit búnquer al garatge o una comunitat solidària amb el veïnat? La realitat és més complexa que aquest enunciat, per suposat, però si alguna cosa bona té aquesta crisi és que obligarà els ciutadans a repensar com volem viure i els governs a prendre decisions en molts terrenys. I com que estem tan al límit, i és tan urgent, potser sí que serà l’hora de les decisions valentes, transformadores, de llarg abast. Les amenaces poden ser oportunitats. És el moment de fer que el futur sigui un lloc segur, un lloc més just. Posem-nos-hi. Bon inici de curs.

Aquesta crisi ens obligarà a repensar com volem viure i a prendre decisions transformadores

Un lloc segur