La Font Màgica era una obra pensada exclusivament per a l'Exposició Universal de 1929, però aviat es convertí en un reclam internacional i en icona de Barcelona

Mig controlada la pandèmia, els museus clamen perquè hi tornem amatents. És evident que a l’hora de normalitzar les activitats culturals els museus seran els darrers a aconseguir l’afluència d’abans. Això pensava pujant la primera escala mecànica de la muntanya de Montjuïc amb l’objectiu d’arribar còmodament al MNAC, ara que ja som al març i el sol tempera els ànims després de la severa hivernada. Aquest sol radiant pres amb mànigues de camisa és propici per agafar el darrer refredat de la temporada quan passes alegrement del sol a l’ombra, és com ficar-te de cop a una gran nevera. Ja ho deien els antics: “Març, marçot, que mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot!” En arribar a la Font Màgica he recordat amb nostàlgia el dia que m’hi van portar per primera vegada. La gran quantitat d’aigua de tots colors, els jocs que es formaven i la cançó de José Guardiola que sonava pels altaveus. Vaig demanar qui cantava. I em van respondre: “És un cantant melòdic.” Tenia una edat que encara no sabia què significava “melòdic” però vaig aprendre ràpid la cançó: “Montjuïc agua de luz en colores. Montjuïc aire de amor entre flores. Ay qué maravilla las Fuentes de Montjuïc!” Entranyable...! De fet, on ara hi ha la font, l’any 1919 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va aixecar quatre columnes d’estil jònic que representaven la senyera catalana, fins que el 1928 la dictadura de Primo de Rivera les va enderrocar cruelment, un any abans de l’Exposició Universal. Al cap de més de 82 anys, intel·lectuals, polítics de tota mena, associacions, ajuntaments, sindicats i el Parlament de Catalunya van promoure la recuperació de les Quatre Columnes. La inauguració fou el setembre de 2010 en un emplaçament una mica més amunt on hi havia les columnes originals, i ara construïdes en anells ben encaixats de pedra artificial, una barreja de ciment, granit i marbre blanc, i una alçada de 20 metres. A l’esplanada central on s’havien de rebre els visitants de l’Exposició Universal hi quedà un gran sot. Josep Puig i Cadafalch indignat va presentar la dimissió com a responsable de les obres i de president, que era, de la Mancomunitat de Catalunya. Es va nomenar ràpidament el marquès de Foronda comissari reial de l’exposició i s’encarregà a l’arquitecte, enginyer i luminotècnic Carles Buïgas, que havia dissenyat la il·luminació del Palau Nacional, la missió de presentar un projecte viable per aquell espai desolat. Al cap de pocs mesos va mostrar al comitè organitzador de l’Exposició 460 plànols, 70 grans dibuixos i el pressupost per contractar 3.000 treballadors. El van titllar de boig, però l’obra va anar endavant. De les entranyes del Palau Nacional, on se celebrarien els actes oficials de l’Exposició Universal, en davallaria una gran cascada d’aigua que saltaria per la muntanya en forma de rescloses i petits estanys arribant a la Font Màgica, i perllongant el seu recorregut per tota l’avinguda Maria Cristina fins a les dues torres venecianes de l’entrada. La font oferiria un espectacular joc d’aigües de tots colors i seria construïda en l’estil art-déco. Era una obra pensada exclusivament per a l’Exposició Universal de 1929 però aviat es convertí en un reclam internacional i en icona de Barcelona. La Guerra Civil i la manca de manteniment van perjudicar greument la font, i sols es va salvar el brollador principal. L’any 1954 es restauraren els equips elèctrics i hidràulics que van durar fins als Jocs Paralímpics del 1992, quan la font es va parar de cop. Calia una renovació total i així es va fer i fins avui ha funcionat correctament. La Font Màgica de Montjuïc ha convocat, des del seu naixement, milions de persones de tot el món. Entro al Palau Nacional de Montjuïc, seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i visito novament extasiat les sales del romànic, el gòtic i el barroc. S’acaba l’hora de visita i els tràmits que volia iniciar els hauré de fer un altre dia. Tinc un interès especial a veure les monedes d’or i plata trobades al monestir de Sant Pere de Rodes, un tresor amagat, buscat i cobejat durant segles. Emocionant! S’haurà de concertar la visita, la identificació i les normes de seguretat. En sortir del MNAC el sol es ponia darrere la muntanya de Sant Pere Màrtir, al capdamunt de l’avinguda Diagonal. Des d’aquest privilegiat mirador de Montjuïc (muntanya dels jueus), la vista de Barcelona, de mar a muntanya i de riu a riu, és espectacular! El color rosa del capvespre, abans de la fosca, tot ho havia envaït. Decididament el mes de març és un bon moment per recomençar la ruta dels museus, dels espais emblemàtics i les exposicions.

La Font Màgica era una obra pensada exclusivament per a l'Exposició Universal de 1929, però aviat es convertí en un reclam internacional i en icona de Barcelona

Un març de museus