Un ‘marrón’
Viatjar, ara, gairebé és una excentricitat. Mig engabiats com estem des de fa mesos, molts troben a faltar moure’s cap aquí i cap allà. Fer-se una selfie al Partenó, a Downing Street o a la torre Eiffel. I, després, penjar-ho a les xarxes. Si no, no té cap gràcia viatjar. Un viatja perquè els altres ho sàpiguen. Per això l’objectiu de marxar és tornar i, sobretot, explicar-ho. Ho discutíem amb un amic de Roda que fa un lustre, quan va celebrar 40 anys, se’n va anar als EUA acompanyat de tres col·legues. El viatge va acabar bé, però havia començat malament. Més o menys va anar així:
Tots quatre van volar a Los Angeles per dirigir-se després cap a Las Vegas. Tres amb moto i un al darrera amb cotxe, amb les maletes. Van fer nit a Williams, una ciutat on cap d’ells havia estat mai. L’endemà, abans de prosseguir el viatge, van esmorzar al primer bar que van trobar. I després, carretera i quilòmetres.
Al vespre, cansats, en arribar a l’hotel que tenien concertat a Las Vegas el que duia els papers de tota la colla es va adonar que no tenia la reserva. De fet, no tenia ni la reserva, ni el passaport, ni els diners, ni les targetes. Res. Li va caure el món a sobre: s’havia descuidat la cartera, carregada de dòlars i amb tota la documentació, al bar de Williams on havien esmorzat al matí, on no havien estat mai i del qual desconeixien el nom, l’adreça i el telèfon. Un marrón en tota regla.
Però amb el mòbil, a través de l’street view, van poder visitar Williams, resseguir el camí que havien fet i localitzar el bar. Amb tanta mala sort que, quan Google havia enregistrat les imatges, el bar estava en obres i no es veia el rètol, dada indispensable per iniciar la recerca del telèfon. Com es troba el número d’un bar que no se sap com es diu? Però per sort es veia el rètol d’un comerç del costat. Amb aquesta dada, van buscar el número del comerç, van trucar-hi i van poder esbrinar el nom del bar.
Amb el nom van poder localitzar-ne el telèfon i contactar-hi. El cambrer del torn del matí que els havia atès per l’esmorzar ja no hi era. Però al bar els van dir que sí, que tenien la cartera. Van respirar. Això sí, els separaven més de 400 quilòmetres. No s’ho van rumiar: van agafar el cotxe i van desfer els 400 quilòmetres de camí per anar-la a recuperar.
A l’hora que arribarien, el bar ja seria tancat, però van acordar amb el cambrer que es trucarien i, encara que fos entrada la nit, es trobarien en una gasolinera. No es coneixien. No s’havien vist mai. Però es van trobar. El jove, que duia la cartera, l’hi va tornar. Hi era tot. Fins l’últim dòlar. Ell el va abraçar i li va agrair degudament.
De l’episodi se’n poden treure dues conclusions.
Una, d’ètica: de bona gent n’hi ha a tot arreu.
I una de pràctica: la cartera es pot perdre, però el mòbil no.
Si no, tens un marrón. Gros.