Les àvies han endolcit uns records que ens acompanyen tota la vida i ens han ensenyat a arremangar-nos, a estimar de manera incondicional i a valorar tot el que ens arriba sense esperar res a canvi

Si esteu llegint això és que heu sobreviscut a menjar més del que tocaria, a beure més del que es recomana i a gastar més diners del que voldríem. I si això ho heu superat sense haver-hi deixat pel camí la salut, la parella o la família doncs ja ens podem donar per satisfets. Tenim un Nadal més al sac. Una amiga que és metgessa em deia que el pitjor dia per treballar a urgències és per Nadal i no per haver de tractar els atiborraments o els comes etílics sinó per haver de cosir celles, llavis o reconstruir boques esguerrades. Resulta que més d’una i de dues famílies acaben la festa a cops de puny, i és que, a vegades, forçar trobades familiars poc desitjades amb alcohol i menjar pel mig no és una bona recepta. Sempre he sentit a dir que la família és el que queda després d’una herència, doncs jo hi afegiria que és el que queda després d’haver superat Nadal. A casa, de petita vaig gaudir de trobades plenes d’abraçades i sobretaules allargassades. Les àvies hi posaven totes les seves capacitats, que eren moltes, perquè no faltés res a taula. La iaia parava una taula llarguíssima amb les estovalles de gala, copes de tot tipus, coberts diferents per cada plat, els millors menjars que teníem i postres per parar un tren. Quan arribàvem ens desitjàvem un bon Nadal amb una abraçada llarguíssima. Potser ens havíem vist el dia abans però Nadal és Nadal. L’àvia s’encarregava del Sant Esteve i del dinar de Reis. Us asseguro que l’olor de l’escudella i carn d’olla a casa seva no l’he tornat a sentir mai més i el gust dels canelons que en sortien encara no els ha pogut igualar ningú. Els més grans feien competicions per veure qui en menjava més mentre ella s’ho mirava amb la felicitat de sentir-se acompanyada i valorada. Les trobades que organitzava no s’han tornat a repetir més. Totes dues van quedar vídues massa d’hora però van tirar endavant amb el que tocava: fills, casa, obligacions econòmiques, dolors que no confessaven… Sovint penso que no sé si tindria la seva valentia si em trobés en la seva situació però elles segur que ni s’ho van plantejar. Tocava fer-ho i ho van fer. Abans s’analitzava menys i s’actuava més. Per elles Nadal segur que era feina, cansament, potser una punxada al cor pensant en els que faltaven, però mai va faltar la taula parada i el menjar calent. Ara, que n’ha passat un altre, tinc la certesa que res pot igualar els Nadals que vius quan ets petit. La màgia, la sorpresa, l’alegria i la felicitat, amb l’edat es converteixen en compromisos, feina, obligacions i despeses exagerades. Sort, però, que les iaies i les àvies han endolcit uns records que ens acompanyen tota la vida i ens han ensenyat a arremangar-nos, a estimar de manera incondicional i a valorar tot el que ens arriba sense esperar res a canvi. Així doncs, no ens queixem que ja tenim un Nadal més al sac, uns quants quilos més a sobre i l’esperança que els serveis sanitaris d’urgència no s’hagin vist desbordats. Bon any 2025 i gràcies a totes les àvies i iaies que omplen de petons i endolceixen els records.

Les àvies han endolcit uns records que ens acompanyen tota la vida i ens han ensenyat a arremangar-nos, a estimar de manera incondicional i a valorar tot el que ens arriba sense esperar res a canvi

Un Nadal més superat