Un país que s’ensorra
Van haver de tancar els túnels de Bracons perquè es veu que hi havia una deformació de l’asfalt perillosa al primer viaducte. Ja fa més de sis mesos que estan fent obres al viaducte de Sant Sadurní d’Osormort perquè hi van detectar un defecte en la infraestructura; des de llavors que està mig tallat. Cada dos per tres hi ha incidències en qualsevol línia de tren catalana, especialment la d’aquí, l’R3; quan no roben coure alguns malvats, els arbres es dediquen a caure sobre la catenària i, apa, uns quants dies la línia tallada. Ara resulta que han detectat la malaltia de la llengua blava en el bestiar d’unes quantes comarques, entre les quals Osona i el Ripollès; més indignació entre els pagesos. Hem viscut uns quants mesos horribles de sequera, però sembla que la cosa s’ha arreglat, no per res, perquè Déu Nostre Senyor ha fet ploure. No ho sé, a mi em fa l’efecte que des de fa temps vivim en un país pengim-penjam i no hi ha ningú que hi posi mà. De fet, som un país que no té ni president i, pel que veig, trigarem a tenir-ne un, perquè ens faran votar un altre cop. Almenys, a països com els Estats Units tenen clar que un o altre, o Biden o Trump. Fatals tots dos, però el que guanyi serà president, aquí ni això.
I penses, bé, ja ho arreglarem tot un dia o altre. Però aquest optimisme s’ensorra quan llegeixes que els autors dels cartells de les últimes eleccions municipals que van aparèixer a Barcelona durant la campanya, amb una foto de Pasqual Maragall i el seu germà Ernest, aquest últim candidat d’ERC, amb la frase “fora l’Alzheimer de Barcelona” eren de la mateixa ERC, ideats per provocar indignació entre la gent i, com a reacció, que votés aquest partit. I jugant amb una malaltia tan cruel com l’Alzheimer. Més baix no es pot caure, oi?