El pacte suposa que el govern està disposat a destinar fins a 3.200 milions d’euros, 2.700 dels quals de manera directa i la resta en forma de crèdits, per fer avançar el sector industrial fins a fer que representi un 25% del PIB l’any 2030

El govern català i els agents socials han pactat les bases del que ha de ser un pla per tornar a situar la indústria com un dels eixos centrals de l’economia del país. És un primer pas en positiu que l’anomenat Pacte Nacional per la Indústria sorgeixi del consens, perquè, malgrat la mala premsa que el sector havia tingut en el passat, s’ha anat posant de manifest que és essencial per a un país. La pandèmia ha contribuït encara més a fer-ho visible, però ja des d’abans, i com afirma el president de Pimec, Antoni Cañete, en la valoració del pacte, se sabia que els països industrials han estat més resistents a les crisis, tenen una riquesa més elevada i en conseqüència donen més oportunitats. A tall de titular, el pacte suposa que el govern està disposat a destinar fins a 3.200 milions d’euros, 2.700 dels quals de manera directa i la resta en forma de crèdits, per fer avançar el sector industrial fins a fer que representi un 25% del PIB l’any 2030. Fins a 152 actuacions, algunes de les quals supeditades a l’obtenció de fons Next Generation, agrupades en cinc grans objectius: sostenibilitat, energia i economia circular; digitalització, indústria 4.0, innovació i internacionalització; ocupació de qualitat, condicions de treball i formació dels treballadors a la indústria; infraestructures i sòl industrial; i finançament i dimensió empresarial. Són uns objectius que, molt probablement, s’adiuen als reptes que es plantejarien en qualsevol informe sobre les necessitats del sector. El repte energètic i el canvi climàtic empenyen a la necessitat de canvis profunds en les estructures industrials (un repte que és al mateix temps una oportunitat). També s’hi afronta el canvi tecnològic i la necessitat d’engrandir mercats, una invitació a guanyar competitivitat, el repte de la formació –una queixa permanent dels empresaris del sector–. I es posen les bases per oferir més oportunitats d’implantació i empènyer un context d’empreses més grans, per ser també més competitives. La directora general d’Indústria, Natàlia Mas, apunta que és un canvi d’enfocament. La política industrial vigent havia estat més defensiva i ara passarà a ser més activa. El fet cert és que el govern posa sobre la taula més recursos que els que estava disposat a mobilitzar en l’anterior Pacte Nacional, que va cobrir entre 2017 i 2020. Els canvis econòmics són ara tan freqüents que les planificacions es fan a tres anys, perquè el que s’activa ara ocupa entre els anys 2022 i 2025. El pacte neix amb consens, amb un diagnòstic acurat dels reptes que s’han d’afrontar i amb disponibilitat de recursos. Però, com sol passar, és en el moment de passar del paper als fets quan realment es podrà calibrar si és factible arribar a complir els projectes que queden inclosos en el pla. De vegades en nom del consens s’han de fer concessions a les peticions de totes les parts, amb el risc que les prioritats quedin poc delimitades. I tot i que el balanç de l’anterior pacte nacional per la indústria que ha fet la Generalitat en destacava un alt grau de compliment, hi ha algunes evidències que posen en entredit que l’administració tingui tota la diligència en tots els casos per complir els compromisos. Un exemple: al Vallès Oriental hi ha aprovat des de fa sis anys un pla director urbanístic per donar un sentit també industrial a la presència del Circuit de Barcelona Catalunya a l’àrea. Aquest pla no s’ha arribat a desplegar, tot i que també hi ha consens d’agents socials al territori per l’oportunitat que suposaria, precisament, per desplegar una política de nova mobilitat neta. Tots els objectius recollits en el nou Pacte Nacional per la Indústria en 574 hectàrees. Sis anys esperant (i el compte de mesos segueix obert). L’abisme que separa el paper dels fets. Si el canvi d’enfocament que manifesta la directora general d’Indústria no estigués només circumscrit en els objectius estratègics i en la metodologia i fos, senzillament, posar les eines perquè les propostes que es recullen als power points es converteixin en realitat, s’estaria en el camí més adequat per aconseguir que la indústria sigui un motor de generació d’oportunitats econòmiques i laborals. És cert que Catalunya encara conserva una part del tresor que ha suposat la important concentració de coneixement que aporta el sector industrial i que aquest representa actualment un 20% del PIB (quatre punts més que la mitjana estatal), però les evidències que ha deixat la pandèmia sobre la necessitat d’un teixit autòcton potent és una clara invitació al consens, que ja s’ha produït, al diagnòstic de les necessitats, que també es té, i a la materialització efectiva de projectes. Aquest és el repte.

El pacte suposa que el govern està disposat a destinar fins a 3.200 milions d’euros, 2.700 dels quals de manera directa i la resta en forma de crèdits, per fer avançar el sector industrial fins a fer que representi un 25% del PIB l’any 2030

Un pas per enfortir la indústria