Eren les 2 del migdia i ja havíem acabat de dinar, aquell Divendres Sant. Com manava la tradició el plat principal fou bacallà amb panses i per postres, uns deliciosos bunyols de bacallà

La cuina de casa era un bullit, mai més ben dit, preparant el dinar del Divendres Sant. Totes les menges havien de ser les permeses en un dia de magre obligatori. “Què vol dir això de magre?”, preguntava la universitària Noemí, que estava esquiant amb els amics a Baqueira, per les vacances de Setmana Santa. El més informat li va fer una breu explicació del que era un Divendres Sant, en un ambient nacional-catòlic. La Noemí, amb bronzejat de neu, es va posar les ulleres Ray-Ban i va continuar esquiant, deixant-lo amb la paraula a la boca: “Tio, no t’enrotllis! Soc una mica creient, però poc practicant. I aquest any ja he anat tres vegades a missa, buf...! Eren enterraments familiars. Va, tira! Pista, pista...”. A la nevera de l’apartament no hi faltava de res: frankfurts, bratwursts, xoriços, hamburgueses de tots els gustos i uns quants fuets. A mi què m’han d’explicar del magre, va pensar la Noemí: “Colesterol a tope i peti qui peti. Pista, pista...”. El recolliment del Divendres Sant, com el que practicava el vigatà Josep Rosés, era de contemplació musical. La família sabia que aquell dia no l’havien de molestar per a res, retirat com estava escoltant la gravació de la Passió segons Sant Mateu, de Johann Sebastian Bach. Obra suprema de la religiositat musical que va superar el nivell de la música sacra de l’època. Els evangelistes oficials són quatre: Marc, Mateu, Lluc i Joan, però Bach, l’anomenat cinquè evangelista, es mereixeria que l’Església protestant el fes sant, tot i que no creuen gaire en el santoral. La Passió de Bach no sols explica literalment uns fets, sinó que estableix una dialèctica entre forces oposades i aquí rau la grandesa d’aquesta composició musical. Superant totes les passions conegudes, introdueix una tensió dramàtica amb la doble funció del cor: la primera, narrar desapassionadament els fets i la segona, crear un retaule de sentiments i estats d’ànim. El narrador explica el gran drama, però la veu més potent és la dels contemporanis de Bach, amb les seves inquietuds, angoixes i emocions. Sí! El secret de la Passió segons Sant Mateu de Johann Sebastian Bach (cantada a l’església de Sant Tomàs de Leipzig el Divendres Sant de 1729) és el relat evangèlic lligat amb poemes i reflexions de la litúrgia luterana. Una obra complexa i completa, però dinàmica. És la joia de les grans creacions musicals de la humanitat. Eren les 2 del migdia i ja havíem acabat de dinar, aquell Divendres Sant. Com manava la tradició el plat principal fou un peix molt catòlic, el bacallà amb panses, i per postres, uns deliciosos bunyols de bacallà. Tot seguit, mudats, vam anar a l’església dels Caputxins de Vic per escoltar el sermó de les Set paraules, seguides de la representació teatral del terratrèmol. L’església fosca, en silenci, i el capellà amb veu compungida, predicant les darreres paraules que el crucificat havia pronunciat, abans de morir. Tot havia d’estar preparat a l’hora de l’expiració, perquè esclatés el terratrèmol, tal com diu el text evangèlic: “Cap a les tres, Jesús cridà molt fort: ‘Déu meu, per què m’heu abandonat?...’ i amb un gran crit, expirà. Llavors la gran cortina del temple s’esquinçà, la terra va tremolar, les roques s’esberlaren i els sepulcres es van obrir i molts cossos van ressuscitar”. A la setena paraula, els escolans majors, a dalt del cambril, havien d’esclafar bancs i trencar cadires velles, fent el soroll d’un terratrèmol, però es precipitaren i van començar l’acció quan el capellà encara predicava la sisena paraula. Com que jo era el més petit, la meva missió era entrar ràpidament a la sagristia vella i començar a manipular els interruptors elèctrics, apagant i encenent tota la lluminària. Una potent guspira em va cremar un dit, es van fondre els ploms i l’església va quedar en tenebres. Vaig sortir corrent cap al carrer en estat de pànic, mentre una devota deia: “Ha mort abans. Pobret! Així no ha patit tant”. Amb tants excessos barrocs, era evident que el Vaticà havia de convocar ràpidament el Concili.

Eren les 2 del migdia i ja havíem acabat de dinar, aquell Divendres Sant. Com manava la tradició el plat principal fou bacallà amb panses i per postres, uns deliciosos bunyols de bacallà

Un peix molt catòlic