Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Un poble petit no és una gran ciutat

El cul-de-sac a què han abocat la restauració i el petit comerç amb una decisió com aquesta és de jutjat de guàrdia

A mesura que passa el temps s’han anat instal·lant, en una part creixent de la població, un seguit de sentiments negatius que costarà treure’ns de sobre. S’han anat fonent com una bola de neu aquelles expressions d’optimisme naïf que, en els primers mesos de la pandèmia, actuaven d’efecte talismà. La duresa de la realitat ha acabat fent emmudir els càntics i les consignes de la il·lusió col·lectiva, frustrant aquell esperit boy scout que ha caracteritzat la reacció de molta gent de bona fe des que va començar la crisi.

Aviat farà un any que vam entrar en aquest maleït túnel i no hi ha manera d’albirar el fil de llum que ens acosti a la sortida. Malgrat tot, soc dels que penso que sempre hem de ser capaços de trobar l’oportunitat que s’obre, la part positiva, que ens ofereix qualsevol maltempsada que ens aclapari. A la feina, al negoci, a la família, a l’amor o, ras i curt, a la vida. Però he de donar la raó als que opinen que d’aquesta crisi en sortirem delmats. Mentre s’entonava “resistirem” i es repetia com un mantra el tòpic “ens en sortirem”, ningú pensava que la crisi s’allargaria durant tant de temps, ni en el gavadal de factors que, ni col·lectivament ni individualment, no abastaríem a controlar.

En aquest sentit, són particularment preocupants els canvis en el nostre comportament amb els altres i que estem interioritzant de mala manera. Em refereixo, sobretot, a la deshumanització galopant de les relacions humanes. Per imperatiu sanitari, els petons i les abraçades van més escasses que mai; abracem i fem petons comptades vegades i a poques persones. Hem canviat l’encaixada de mans, entusiasta o formal, per aquesta ridícula xocada de colzes o de punys tan poc sentida i menys convincent encara. Amb la boca oculta per la mascareta hem hagut d’aprendre a interpretar el somriure o la rialla a través de la mirada, després d’endevinar, és clar, qui s’amaga al darrere. Ens han inundat d’arguments que ens volien fer creure que tot podia ser virtual, però vet aquí que un any després ens topem amb les limitacions i l’engany d’aquest paradís d’artifici. Resulta que la panacea del treball, per exemple, estava trufada de paranys que si badem ens lliguen més que ens alliberen, i ens adonem que vendre i comprar per internet és cosa d’un clic, sempre que hi hagi diners per fer-ho. I els diners els tenen els bancs que cobren per tot i fan préstecs que cal retornar.

Enmig d’aquest bany fred de realisme, per acabar de reblar el clau, estem sotmesos a l’arbitri constant de mesures d’una incompetència flagrant que obliguen el ciutadà a viure en una quimèrica muntanya russa. El desori de les restriccions que imposen, com una gota malaia, clama al cel. No en tenien prou de dictar unes limitacions horàries que constrenyien de mala manera els fluxos comercials de l’hostaleria i el petit comerç, que van i ens castiguen amb el maleït confinament municipal. De debò que aquells que han imposat una mesura tan letal com aquesta coneixen com és aquest país? Es pot saber com se’ls ha ocorregut posar en el mateix sac, amb el pretext que tot són municipis igual, la metròpolis, les ciutats grans, les petites i els pobles de tota mida? Pensen que Barcelona, Girona, Sabadell o Terrassa són comparables a un poble petit? No saben que la comarca d’Osona –i especialment la Plana de Vic– funciona, en molts aspectes, com una mateixa realitat socioeconòmica? Saben què li passa al mercat de Vic quan no hi acut la gent de la comarca? Que ofereix una imatge desèrtica i deplorable, que és la ruïna dels paradistes, que veuen passar tristament les hores gèlides del matí. Saben què ha de fer un restaurant de Gombrèn, Espinavell, Llanars, Tregurà, Molló, Pardines, Ribes, Sant Joan o, fins i tot, Camprodon quan només pot atendre clients del propi poble? Tancar. Saben què ha de fer un restaurant d’Olost, la Torre d’Oristà, Perafita, Sobremunt, Tavertet o fins i tot Prats si s’ha de refiar dels del poble? Tancar. Saben què li passa a un restaurant de Rupit, Cantonigròs, Vilanova de Sau, el Brull, Orís o, fins i tot, Taradell, si no pot rebre clients de fora del poble? Tancar.

El cul-de-sac a què han abocat la restauració i el petit comerç amb una decisió com aquesta és de jutjat de guàrdia. Governants sense cap sentit estratègic que ens maten a pessics. Després, per calmar els ànims de tants professionals indignats i emprenyats, prometran un mannà en el qual ja ningú no creu. Ajuts i subvencions que quan arribin serà tard.
Gilles Lipotevsky, lúcid analista de fenòmens contemporanis, en l’assaig sobre la societat de la seducció Gustar y emocionar, parlant de les virtuts que ha de tenir un polític actualment, escriu que “l’empatia s’ha convertit en un element “obligatori” de la bona imatge dels polítics”. Pel que sembla, els d’aquí deuen viure en una altra època. O potser formen part del que l’autor defineix com el “regne de la seducció trista”.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Està a favor que es prohibeixi fumar en terrasses de bar, entorns escolars i parades de bus?

En aquesta enquesta han votat 805 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.