La justícia i la política són responsables de matisar els baixos instints i la set de venjança

“I si ho posessin al costat de casa teva, què?” Tot comença i acaba amb aquesta qüestió. És un plantejament irrebatible que segella qualsevol possibilitat de debat. Què faries si violen el teu fill, t’okupen la casa, t’instal·len un bar sota el balcó o t’atropella una bici. Doncs sí, la reacció seria irracional i irada però, per sort, no arribaria la sang al riu. La justícia i la política són responsables de matisar els baixos instints i la set de venjança personal, en una societat civilitzada. Ara bé, què passa quan tot un veïnat clama contra una mesura que els incomoda, com és l’arribada d’uns estrangers que posen en risc el seu benestar? És increïble com la polèmica pel centre de menors estrangers que la Generalitat vol instal·lar a Rubí ressona en l’espectacle que dirigeix Sílvia Munt al Teatre Lliure, Dogville. Un poble qualsevol. El títol sembla predir aquest cas, que ha esclatat fa dos dies. Es tracta d’una versió de la pel·lícula de Lars Von Trier i l’argument us sonarà: una noia arriba al centre cívic d’un poble buscant refugi perquè necessita escapar del seu passat i els parroquians del lloc hauran de decidir si l’aixopluguen o no. I a canvi de què. Què en trauran? Quan surto de la sala penso que la directora s’ha excedit en el retrat primari, desconfiat i egoista del poble, que no té ni la vergonya de mostrar-se insolidari i aprofitat a cara descoberta. Amb la noia allà davant. Això seria impossible, em dic. Com sol passar, uns dies després la realitat supera la ficció. Les imatges dels crits dels veïns de Rubí contra la directora de la DGAIA són pitjors. Els ciutadans se senten amenaçats i volen plantar batalla abans no sigui massa tard. L’oposició és frontal i sense matisos, amb arguments com ara que les mirades dels nois molestaran els veïns que es banyin en una piscina adjacent. L’alcaldessa se sent víctima d’una decisió superior i alhora captiva del tempo electoral, i en comptes de fer un discurs pedagògic encoratja l’enrabiada. La DGAIA té la urgència de gestionar una crisi social, i vol col·locar molts joves i de forma immediata en una població on curiosament manen els socialistes. I, mentrestant, qui pensa en aquests menors que fugen de casa seva, a l’Àfrica subsahariana, sense recursos ni tutela, per intentar sobreviure? Només els acceptarem si poden demostrar que són útils i estan al nostre servei. Si s’adapten a ser la nostra classe baixa. Si no molesten. I mostren gratitud. És ben bé que hi pot haver un Dogville a qualsevol poble. Ja vivim en una distopia i encara no ens n’hem adonat.