Un infermer pregunta al meu fill si vol un polo (popsicle) de maduixa, de gerds o de taronja. El meu fill escull el de maduixa. El comença a llepar. I al cap de cinc minuts, aquell tros de gel ja ha desaparegut a dins de la boca del meu plançó

El nen vomita. Sembla que ara està bé. Però torna a vomitar. És mitjanit. Res, res, me l’emporto a urgències. Em prenen les dades de l’assegurança mèdica, les meves dades, les del meu fill, i a esperar. Una infermera simpàtica ens pregunta per què som allà, pren la temperatura al nen, li comprova la pressió. I ens fa passar a un dels cubicles de la sala d’emergències. Al cap de poc, una metgessa visita el meu fill. Que, per cert, ja no vomita i fa la cara d’espavilat que el caracteritza. Esperem una estona, ell estirat, jo en una cadira, a veure si torna a vomitar. Mitja hora. Una hora. Res de res. Perfecte. Un infermer pregunta al meu fill si vol un polo (popsicle) de maduixa, de gerds o de taronja. El meu fill escull el de maduixa. El comença a llepar. I al cap de cinc minuts, aquell tros de gel ja ha desaparegut a dins de la boca del meu plançó. Cap vòmit. Perfecte. Ha mantingut a la panxa el líquid ensucrat en forma de dolçaina que li han donat. El metge ens envia a casa, amb recomanacions de dieta tova un parell de dies, i de demanar hora pel capçalera, si torna a trobar-se malament. El cert és que el meu fill està més feliç que un gínjol, i ja ni recorda que ha vomitat a mitjanit. Els dies següents els passa bé, com sempre. Dues setmanes més tard, m’arriba la factura de la sala d’emergències. Tot i que l’assegurança ha pagat gran part de les despeses mèdiques, jo encara he de pagar 250 dòlars de la meva butxaca per aquella visita a la sala d’emergències, on la cura mèdica va consistir en menjar un polo de maduixa. El polo més car que mai he comprat!