Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Un primer acord per a una nova coalició

Tot i que la campanya electoral serà dura i plena de retrets, la lògica diu que JxCat i ERC estan condemnats a entendre’s després de les eleccions

Mentre el Borbó era a Barcelona i l’empresariat li feia el besamans, a Perpinyà compareixien els tres presidents represaliats durant el seu regnat: Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, per ordre. El missatge inequívoc deixa la corona en molt mala posició, si tenim en compte que mentre Felip VI ha ostentat la més alta magistratura de l’Estat no hi ha hagut pau institucional a la plaça Sant Jaume. El rei té un català afinat, igualment com alguna de les infantes va ser educada entre bambolines per algun erudit pujolista, però la monarquia ha abdicat de Catalunya, igualment com la majoria dels catalans han desconnectat emocionalment del que passa a La Zarzuela i proclamen obertament: “No tenim rei!”.

Els tres presidents van ser taxatius: perquè l’independentisme progressi, s’ha de superar el 50% dels vots en les pròximes eleccions. Els abanderats de “l’independentisme pragmàtic”, a més a més, hi afegirien: “En més d’una elecció”. Obtenir un 50% dels vots en els propers comicis: un pas per a un acord estratègic entre independentistes, perquè al cap de poques hores el vicepresident Aragonès ratificava aquesta màxima en una nova presentació del Tornarem a vèncer (Ara llibres, 2020) d’Oriol Junqueras i Marta Rovira. Ja sabem que l’independentisme arribarà dividit a les eleccions vinents (autonòmiques), i més que mai després de confirmar David Bonvehí que hi haurà butlleta del PDeCAT i l’exconsellera Àngels Chacón, que en vol ser la candidata. Però, curiosament, hi arriben amb un primer acord entre republicans i postconvergents sobre la taula: cal ser més. Sigui per la potència que pot tenir el resultat per a la projecció internacional de la causa, sigui perquè es convenci la política espanyola que la carpeta catalana no està tancada. Ser més és estrictament necessari per legitimar la celebració d’un nou referèndum, malgrat que com ens explica Daniel Innerarity a La democracia en Europa (Galaxia Gutenberg, 2017) “és cert que baixos nivells de legitimitat input [popular] poden tenir un impacte negatiu en l’acceptació de les decisions d’un govern, però és una ingenuïtat pensar que millors procediments asseguren necessàriament millors resultats”.

Que Puigdemont, per una banda, i Aragonès, per l’altra, apel·lin a la majoria del 50% no és un tema menor. Més i tot quan la campanya electoral serà dura, amb retrets i algun ganivet que es clavarà per darrere l’esquena. Campanya electoral que, n’estic segur, versarà sobre la “política de les emocions” –cito l’amic Toni Aira– o amb constants apel·lacions al Sant Cristo Gros corresponent per quedar en primera posició; però, també, campanya electoral que només pot tenir un final, un nou govern de coalició entre republicans i puigdemontistes, entre Junts i Esquerra (com a mínim). Si hi ha un acord real en què cal ser més, també la lògica ens diu que aquests dos partits estan condemnats a entendre’s una vegada la ciutadania hagi passat per les urnes. Com el periodista Ferran Casas escrivia al Nació Digital abans del pont del Pilar, el fantasma del tripartit formarà part de l’argumentari de Junts per arreplegar vots independentistes d’Esquerra, igualment com Esquerra no dubtarà a posar en joc el pacte de la Diputació de Barcelona per criticar que els postconvergents no són de fiar. Política de vol gallinaci, perquè si hi posem tots plegats una mica de seny, hauríem d’entendre que la unió fa la força, o el que és el mateix que Catalunya està condemnada a viure pendent de la política de coalicions: sigui en l’àmbit municipal, sigui a la Generalitat.

I com bé explica el professor Josep Maria Reniu, bon especialista en la matèria, fer una coalició no és fàcil, però sí que saber-les fer és una bona mostra de la salut democràtica d’una societat, de legitimació de l’acció de govern. Demostra maduresa, que potser també ens n’ha faltat durant aquests darrers temps. Amb l’acord que ara cal ser més, i la seguretat que la llista conjunta no serà possible per una legítima aspiració d’Esquerra, la CUP i el PDeCat a plantejar projectes assentats sobre el doble eix (ideològic i nacional), sembla evident que només cal reclamar als partits independentistes que si tornen a formar majoria de govern al Parlament siguin capaços de fixar unes bones bases per forjar una nova coalició, facin efectius i eficients els organismes de coordinació i entenguin que –en el marc d’una coalició– l’estratègia de govern dista lleugerament dels seus programes electorals. Que hi haurà d’haver renúncies, però que també es pot governar segons els teus principis ideològics si hi ha voluntat i bona fe.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.