Què hauria dit i escrit, Rafael Alberti, arran dels judicis del procés?

Rafael Alberti (1902-1999 ) és, sense cap mena de dubte, un dels grans poetes espanyols del segle XX. No el vam estudiar a l’escola franquista, que molts vam viure, perquè era una de les bèsties negres del règim, un dels nombrosos intel·lectuals que l’any 1939 es van haver d’exiliar, un antifeixista fins a la medul·la, com queda clar en bona part de la seva obra. Malgrat l’ostracisme a què va ser sotmès, molts en vam poder llegir, més tard o més d’hora, obres com Marinero en tierra (1924), una de les més populars i d’una musicalitat machadiana; Cal y canto (1929), entre barroca i avantguardista; Sobre los ángeles (1929), visionària i torturada, propera a l’existencialisme; Elegía cívica (1935), compromesa i política, que comença amb el conegut vers “Con los zapatos puestos tengo que morir”; i un etcètera tan llarg com vulgueu, perquè Alberti va ser un autor molt prolífic. Avui en volia recordar, perquè per desgràcia és d’una actualitat rabiosa, un poema ben poc conegut, titulat “Salutación al pueblo catalán, en esta noche de El Adefesio”, signat a l’exili de Roma el febrer de 1977. El poema el podem considerar una obra de circumstàncies, ja que el va escriure arran de l’estrena a Barcelona de la seva obra teatral El adefesio, escrita i estrenada a l’exili argentí, l’any 1944, amb Margarida Xirgu com a actriu principal, en el paper de Gorgo. A l’Estat espanyol, tot i que l’havien representat algunes companyies de teatre amateur, podem dir que es va estrenar professionalment per primera vegada un cop mort el dictador, concretament l’any 1976, a Madrid, amb la gran María Casares, exiliada a França des de joveneta i diva del teatre francès, també en el paper de Gorgo. Ella mateixa, en el programa de mà de l’estrena madrilenya, defineix l’obra com un text “en el que lucidez, locura, erotismo, opresión, paganismo, sensualidad, añoranzas, esperpento y tragedia se enmarañan en creación poética de vida.” L’any següent l’obra es va estrenar a Barcelona, dirigida igualment per José Luís Alonso i amb els mateixos actors que la van representar a Madrid, amb María Casares al capdavant i, com a anècdota, amb la presència d’una joveníssima Núria Moreno Espert, filla de Núria Espert. Encartat en el programa de mà barceloní, darrere d’una fotografia d’un somrient Rafael Alberti, trobem el poema esmentat, format per deu estrofes de tres versos cadascuna i que no reproduiré íntegrament només per una qüestió d’espai. Comença dient que no ha estat a Catalunya des de la guerra, que els catalans som els “hermanos que nunca olvido” i que la seva obra és un anunci d’aquesta llibertat que tots esperàvem, que tots desitjàvem, que tots vèiem a tocar: “Se acera el día. Escuchad / cómo en el viento que os traigo / hay soplos de libertad.” Però de seguida ens fa un advertiment, un advertiment que per desgràcia ha estat profètic, com hem constatat darrerament sobretot els catalans: l’ombra del franquisme i els seus tentacles era més llarga, poderosa i arrelada del que ens pensàvem i desitjàvem. Els versos són clars i contundents : “Mas no olvidéis que esta oscura / España que aquí os presento / aún tristemente perdura. / Y veréis sacrificada / la libertad por las sombras / que la tienen secuestrada.” L’OBSCURA ESPANYA DEL POETA Quina raó tenia, Rafael Alberti! Que anys que tindrem incrustades a la retina i a la memòria les càrregues de la policia i de la Guàrdia Civil i les ombres sinistres d’aquell tribunal anomenat Suprem! Perquè són la continuació viva i clara de l’obscura Espanya de què parla el poeta. Què hauria dit i escrit, Rafael Alberti, arran dels judicis del procés? Hauria callat com ho ha fet la majoria de la intel·lectualitat espanyola? Vull creure, llegint la seva obra, que no, que hauria alçat la veu, com tantes i tantes vegades va fer, contra el feixisme i a favor de la llibertat.

Què hauria dit i escrit, Rafael Alberti, arran dels judicis del procés?

Un Rafael Alberti molt actual