Va ser l’activista contracultural més cultural que conec; igualment l’anarquista més comunista, però sempre al costat dels perdedors

El passat diumenge, dia 22 de novembre, ens va deixar en Toni Coromina, el petit de Can Pou, nascut a Vic el 1955, a l’edat de 65 anys i víctima de la Covid-19 i d’una patologia prèvia greu. En Toni era periodista, escriptor, activista cultural i fotògraf. Va ser professor de català del 1974 al 1978, lluitador antifranquista, fins al punt que va ser detingut, juntament amb Francesc Codina, per repartir propaganda clandestina.

Va ser l’activista contracultural més cultural que conec; igualment l’anarquista més comunista, però sempre al costat dels perdedors. En Toni era ecologista i va participar en la campanya antiurani d’Osona (1977), va col·laborar amb els grups ecologistes de Menorca i va ser un dels primers a implicar-se amb el Grup de Defensa del Ter.

Pel que fa a la seva relació amb la música, en Toni va ser fundador del Salvans & Presseguer i de The Dumpers, juntament amb Quimi Portet; de l’Orquestra Sèmola i de la Coral Vajillas. Va crear el Festival de Música Insòlita, que durant uns anys va tenir lloc al pati de l’antic Seminari, amb el suport del restaurant El Jardinet. Company de viatge de Los Burros i d’El Último de la Fila, com a cronista, ens va deixar una biografia d’aquest conjunt: El que la sigue la consigue (Editorial Can, 1995).

El desembre de 1977 es va inaugurar l’Ateneu Llibertari de Vik, una iniciativa que va durar just un dia. Ell en va ser un dels impulsors.

En l’àmbit contracultural, podríem destacar el seu viatge a l’Índia (1982), juntament amb Jordi Casadevall. Allí van fer diverses accions performàtiques, amb el nom de Las Hermanas Llopis. D’aquestes accions en queda una pel·lícula, que esperem que Cineclub Vic pugui exhibir en algun moment.

Sense tu Vic no serà el mateix. Perdem una persona que ha treballat al costat dels més febles, amb ironia, humor i rigor

Entre altres propostes destacades, en Toni va fundar l’Esbart Recreatiu Palafox, va ser promotor del Periple Pantaner de Sau i del grup de “treatre” La Troca, que va comptar amb dues representacions memorables: al Cirvianum de Torelló, Don Juan Trenorio, la foca Inés i los de Palacagüina, i al teatre Vigatà de Vic, una representació dels Pastorets amb el títol Hi ha pastors a muntanya?, totes dues amb molt bona acollida per part del públic.

En Toni va ser un dels participants del carnaval ciclista Vic-Bojons. També el 1983 va gosar convertir la plaça de Vic en un solàrium de platja, durant la festa major. Fruit d’aquestes aventures, i també d’altres, ens va deixar un llibre imprescindible intitulat Cafè Vic. Retrat d’una generació de rebels i bromistes 1970-1985 (Eumo Editorial / Ajuntament de Vic, 2007).

Va impulsar les revistes El Manubrio. El órgano de las bajas capas (1978), juntament amb Pere Lasala, així com El Pardal Moderat (1991 )i la revista La Lletra (1998) del Casino de Vic.

Com a periodista d’humor, en Toni Coromina va col·laborar amb La Vanguardia, concretament dins el suplement satíric “El Burladero”, coordinat pel periodista Jaume Collell (1997-2002). Des de l’any 2001 fins al 2012 va fer la vinyeta gràfica diària “Ventura & Coromina”, ell com a guionista i en Ventura com a dibuixant. Durant els anys 2001-2014 també va ser col·laborador i columnista d’aquest diari.

Com a guionista, va participar en el programa L’hora del pati, conduït per Albert Om a Rac1, i, juntament amb aquest periodista, van fer el llibre Rebotiga d’il·lustres (Premsa d’Osona, 1989). Va ser col·laborador de publicacions periòdiques, com EL 9 NOU, La Marxa i Osona Comarca. Intervenia sovint en programes de ràdio d’emissores, com ara Ràdio Vic, TVO, Osona.com i Canal Taronja.

Darrerament, a la revista El Ter, escrivia articles il·lustrats per Isa Basset. Juntament amb aquesta artista, van publicar el conte infantil La Rita i en Kubala (Témenos Edicions, 2018). A Nació Digital, durant aquests últims anys, ha anat publicant semblances de personatges destacats d’Osona, entre els quals figura Víctor Sunyol, Josep Vernis, Pilarín Bayés o Carme Rubio, entre d’altres, acompanyades de fotografies d’Adrià Costa. L’aplegament de tot aquest material es mereixeria una publicació en format llibre. Justament amb el fotògraf Adrià Costa podem veure aquests dies a ACVic (Centre d’Arts Contemporànies) un treball conjunt que consisteix en una fotografia de l’Adrià acompanyada d’un dels darrers textos d’en Toni Coromina.

Com a escriptor ens ha deixat quatre llibres més. A favor o en contra. Dietari d’un perruquer somiatruites (Témenos Edicions, 2014), que va tenir una presentació performàtica a càrrec de Vicenç Altaió al Casino de Vic; Òxid de Boira (El Carme, 2016), un retrat d’aquesta associació d’artistes; El bisbe ludòpata (Témenos Edicions, 2017), i El color de la vida. 40 anys de salut mental a Osona (Osonament, 2019). Sabem que tenia dos llibres encara entre mans i ja força enllestits: d’una banda, i com a editor, Petjades a la vida, d’Oriol Payàs Pérez, i també un llibre de la Fundació Trueta en què treballava des de feia dos anys, juntament amb Tati Furriols.

En Toni Coromina ens ha deixat un llegat fotogràfic impressionant, com a cronista de la nostra generació. A més, va col·laborar en diverses ocasions amb la Universitat de Vic, una de les quals va ser el diàleg que va sostenir amb Andrés Rábano, El Roto, amb motiu de la seva exposició a Vic.

Un treballador incansable, un bon conversador i molt amic dels seus amics: només cal veure les mostres de solidaritat i simpatia que ha generat la seva persona des del dia que ens va deixar. En l’àmbit familiar, en Toni ha estat un bon pare de l’Akram i de l’Aiman, els dos fills que ha compartit amb la seva esposa, Fàtima Hartal.

Toni, ets mereixedor del màxim reconeixement per part de la ciutat, sense tu Vic no serà el mateix. Perdem una persona que ha treballat des del seu camp, i al costat dels més febles, amb ironia, humor i rigor. Hem tingut la sort de gaudir del teu treball i de la teva amistat. Bon viatge, amic!