És un llibre d’excepció per un home d’excepció; el vaig llegir de jove i em fascinà; em vaig dir que hi havia d’anar, a Terra del Foc, i m’he anat fent vell sense anar-hi

Us deia l’altre dia que Francisco Terricabras, en Kiku, el company metge i amic de per vida, m’havia convidat a Corriol; el que ara és casa seva; una masia espectacular i que, com us vaig explicar, era per a mi el mas dels dos llibres: Un senyor de Barcelona, que Josep Pla va dedicar al pare Puget i Becadas en Corriol, que va escriure el fill Puget, que tots dos es deien Rafael. Avui us diré que, pensant-ho bé, n’hi podem afegir un tercer, de llibre, el de l’oncle Jacint. És possible que hagi decidit escriure aquest segon article sobre Corriol per mostrar-vos la foto del mas; només per la imatge, l’escrit ja valdrà la pena. En el primer paràgraf d’Un senyor de Terra del Foc, Editorial Selecta 1961, Pla escriu: “Quan vaig saber que el senyor Jacint Puget havia arribat a Barcelona, ja retirat dels seus negocis de Patagònia i de la Terra del Foc, el vaig anar a veure de seguida. En tenia tantes referències, sobretot del seu germà Rafael...”. Pla ja n’havia fet una semblança breu a Homenots (1958). És un llibre d’excepció per un home d’excepció; el vaig llegir de jove i em fascinà; em vaig dir que hi havia d’anar, a Terra del Foc, i m’he anat fent vell sense anar-hi. Ara l’he rellegit, que tornar a llegir es bo, i se’n treu molt de profit. “És un home que té una veu una mica punxeguda, i no solament la veu sinó totes les seves maneres de fer”, escriu Pla en el pròleg. Quan li demana que parli de la seva vida, l’hi diu, que va néixer a Manlleu, el dia de Reis de 1879. Comença explicant l’escena del “Tirar bateig”. Els padrins tiraven bateig, llençaven monedes, anissos, caramels, que la mainada collia: “És cristià, és cristià cridaven. És bord, és bord cridaven amb més força quan s’interrompia... En fi, que no es podia parar de tirar bateig”. Va viure 8 anys a Manlleu, fins que la família es traslladà a Barcelona. Va provar d’estudiar Dret, però en va perdre les esperances. És posa a vendre fil de la fàbrica de la família. Diu que era un foll del Pirineu, i que en va escalar els pics més alts. S’atribueix la descoberta de les pistes d’esquí de Font Canaleta, a la Molina. També era caçador, de fet, en el llibre de les Becades, el “tio Jacinto” hi és omnipresent. El 1900, la mare li dóna 1.000 pessetes perquè es compri un rellotge. Amb el capital se’n va a Londres, per fer-se amb un gos Pointer! El 1914, quan té 35 anys, l’amic Canela li diu que ha descobert un gran negoci a Patagònia. Es compra un lot de terra (20.000 hectàrees) i s’hi fa una estància, que bateja amb el nom de la Catalana; sis mil caps de bestiar de llana; i això que de xais només havia tocat els que, de nen, posava al pessebre de Corriol. Els records són plens de malenconia: “En el país hi fa un fred que pela, una solitud impressionant, pots caminar dies i dies sense trobar cap ànima viva”. Ens diu que per sort no es perd mai, el cavall sempre el duu a casa. Ens parla molt del vent etern d’aquelles terres: “Les estàncies estan instal·lades en els canyadons, o sia, en les valls, per protegir-se dels vents”. De la perdiu d’allà, ens diu: “la grossa perdiu colorada, amb el seu cant aflautat lent i allargassat, omple el paisatge de tristesa, tant que els ulls se t’omplen de llàgrimes”. Ens parla també de les tavernes: “la gent es concentra ens els boliches, i hi passa les hores mortes, bevent grappa, una mena d’alcohol groller que els crema les entranyes”. Es ven la finca i torna a Barcelona. El 1925 es casa i se’n va a Terra del Foc, es compra una altra finca, la Catalana 2, i s’hi està fins el 1959. El 36 intenta entrar a Catalunya, per ajudar a la família. A França, abans de passar la frontera, té un accident de cotxe, està greu, a punt de morir; es quan se n’adona que en aquets món tot penja d’un fil. En recordo la frase: “Moltes ovelles, molta terra i pocs diners”, un bon resum de l’aventura. La dona va morir a Terra del Foc. A ell no li va pas anar malament del tot: “Ara en tinc 80”, li diu a Pla, “tinc el propòsit de viure ací i de morir ací”. Viurà 10 anys més. Si cliqueu a Biblioteca de Catalunya llegireu: “Puget, Jacint (Manlleu,1879-Barcelona,1969), viatger i terratinent, fill d’una nissaga d’industrials de Manlleu”. Ja veieu dues ratlles, tot el que queda de 90 anys de vida intensa. De moment ho deixarem així, que mai se sap: Corriol, al Collsacabra, a tocar de Rupit, el mas dels tres llibres. Gràcies Kiku.

És un llibre d’excepció per un home d’excepció; el vaig llegir de jove i em fascinà; em vaig dir que hi havia d’anar, a Terra del Foc, i m’he anat fent vell sense anar-hi

Un senyor de la Terra del Foc