Jaume Torras, mà dreta de Rubi a l'Osca, puja a Primera Divisió. Mai a Osona hi havia hagut tants 'futboleros' pendents d'un equip d'aragonès

Vic i Osca segur que deuen tenir alguna familiaritat. A Osca hi ha catedral; a Vic, també. La ciutat aragonesa va restaurar l’històric teatre Olimpia, mentre que la capital osonenca va alçar la flamant Atlàntida. I els hiverns, allà i aquí, són rigorosos. Però la connexió Vic-Osca ara mateix ve per la pilota. El vigatà Jaume Torras és la mà dreta de Francesc Ferrer, Rubi, a la sala de comandament d’un equip que ha aconseguit un ascens històric a Primera Divisió després d’una temporada immaculada. Rubi i Torras, que ja van coincidir com a futbolistes als anys noranta al Manlleu, acumulen experiència en banquetes tan exigents com les del Valladolid, el Llevant o l’Sporting de Gijón. Defensors del bon gust del futbol, han deixat empremta allà on han estat però després que els faltés un pèl de sort per assolir la permanència a Primera Divisió amb el Llevant i l’Sporting, clubs als quals havien arribat avançada la Lliga, aquesta campanya van decidir fer un pas enrere –necessari per agafar impuls i saltar endavant– amb el repte de dirigir l’Osca a Segona Divisió. Aquest equip, que l’any passat ja va obtenir un meritori sisè lloc i va fer el play-off, no era un dels favorits per pujar. Però Rubi i Torras, amb bon ull pels fitxatges, van armar un bloc compacte que durant tota la temporada s’ha mantingut fidel a una idea: guanyar és la conseqüència de jugar bé. Donant per descomptat que el futbol és un joc en el desenllaç del qual intervenen moltes variables, resulta atractiva la defensa d’un model. Fidels a aquest principi, de seguida van contagiar d’optimisme l’afició. L’ascens no és només una gesta esportiva, sinó que representa un canvi de rang per a la ciutat. Un es pot mirar el món i la vida de moltes maneres. Des del pessimisme de la realitat d’un club petit o des de l’optimisme de la voluntat de fer-lo gran. I l’han fet gran. L’equip ha crescut jornada a jornada. De fet, ningú podia imaginar-se que en el derbi regional un dia l’Osca endossaria un 3 a 1 al potent Saragossa. Doncs això ha passat. David ha tombat Goliat. La feina ha donat fruit, en forma d’un ascens històric. El periodista tonenc Guillem Freixa ho resumia molt bé en un tuit de felicitació: “S’ho mereixen després d’anys de picar pedra”. De fet, Torras se n’ha fet un tip de picar pedra. I l’èxit mai l’ha allunyat dels amics. Com a prova, la seva trajectòria. Quan l’any 2001 va retirar-se com a futbolista, després d’haver destacat com a porter a Segona B, se li va fer un homenatge a l’estadi Torras i Bages de l’OAR Vic, club on havia començat a jugar de nen. Hi van participar més de 60 excompanys. Des dels exblaugrana Jordi Roura i Tito Vilanova, qui anys després se l’enduria al Barça quan en va ser entrenador, fins a la plantilla del primer equip del Manlleu, club on es va retirar als 32 anys. I el mateix Rubi, és clar. La crònica de l’homenatge que signava Víctor Palomar a EL 9 NOU començava així: “En Jaume ha donat al futbol els millors anys de la seva vida, però el futbol li ha donat a ell amics per a tota la vida”. Aquesta dada serveix per explicar la febre que molts futboleros d’Osona tenen per l’Osca: Torras es fa estimar. N’hi ha moltíssims exemples. El de Joan Albareda, empresari tèxtil i expresident del Manlleu, que durant setmanes ha tingut sobre la taula del despatx un foli escrit a mà. No eren pressupostos ni comandes, sinó el calendari de l’Osca, i dels seus rivals, per calcular jornada a jornada les possibilitats d’ascens. O les trucades periòdiques de Jordi Solé, actual míster del Tona que l’havia tingut com a jugador, per compartir sensacions de l’equip, o els gairebé 600 quilòmetres entre anar i tornar que una expedició amb Valentí Baulenas, Joaquim Tatché i Enric Tarrés, i a la qual em van deixar sumar, vam fer després de Reis per veure un Osca-Numància. Tot just era l’equador de la Lliga, però l’equip ja anava llançat. Acabat el partit, i ja al centre de la ciutat, vam ser testimonis de com aficionats anònims se li acostaven no només per felicitar-lo pel resultat (2 a 1), sinó per donar-li les gràcies. Corresponia a tothom. I tothom vol dir tothom. Una jove d’aspecte castigat deambulava sense rumb per aquells carrers gèlids; els vianants l’esquivaven. Ell s’hi va aturar. Li va preguntar com es trobava, què li calia i si havia menjat. Els acompanyants, en silenci, vam prendre consciència que els grans no només ho són dins del camp, sinó també a fora. Torras és un senyor del futbol.

Jaume Torras, mà dreta de Rubi a l'Osca, puja a Primera Divisió. Mai a Osona hi havia hagut tants 'futboleros' pendents d'un equip d'aragonès

Un senyor del futbol