Benvingudes siguin les persones que venen per sumar; les altres, les que venen per delinquir, que el pes de la llei els caigui a sobre

Ens vam conèixer al Garbí, ell hi treballava de cambrer; hi fèiem reunions per preparar les municipals del 23. Era un matí, hi vaig anar per reservar taula. “Posa’m un tallat, Miguel”, li vaig dir. Estàvem sols. Mentre jo me’l prenia, ell, des de l’altre cantó de la barra, se’m va obrir: “Vaig néixer el 2000, al Brasil, a Sao José dos Campos, a la vall del Paraíba, a uns 200 quilòmetres de Sao Paulo, una regió cafetera, una ciutat potent, té un centre tecnològic del sector aeroespacial. La mare era d’un família humil, molt treballadora. Quan tenia un anyet els pares es van separar, va ser ma mare qui em pujà...” Ha entrat un client, en Miguel l’ha d’atendre, “fes, fes...”, li dic jo, “no tinc cap pressa”. És quan torna que m’explica tot això, l’escolto amb atenció, parem-la tots, amics lectors, l’orella, val la pena. “Em vaig haver d’espavilar tot sol, la maduració fou precipitada, la infantesa massa curta, la consciència del com ha de ser i del com no ha de ser... És la vida que m’ha imposat això; pensava que era positiu; ara no ho veig pas així, massa d’hora per deixar de ser nen; em faltava el caliu, el vaig trobar a faltar, encara l’enyoro. La mare treballava, tenia 7 anys, em llevava sol, m’escalfava l’esmorzar, sortia de casa a dos de 6. Quan tenia 8 anys arribà un padrastre, era un predicador. Vam anar a viure a la capital, a Sao Paulo; econòmicament tot anà millor, però en Toninho era un manipulador, a l’Església es feia el bo, a casa no ho era gaire; menyspreava la mare, una situació trista, complicada. En tenia 13 quan ell se’n va anar. Tornaren les dificultats, i la visió de la favela. La mare se’n tornà a Sao José i jo em vaig quedar sol a Sao Paulo. Vaig entrar en un centre de formació professional, una escola model, 40 quilòmetres d’anada amb busos i metros, cobrava un incentiu de 400 reals (uns 50 euros) i em donaven un cistell d’aliments: arròs, mongetes, espaguetis... Amb els diners pagava l’aigua i la llum del piset i anava a comprar un xic de proteïna. Arribar a casa al vespre, no trobar-hi ningú, haver-me de fer el sopar, rentar-me la roba... El coordinador d’educació va descobrir que vivia sol, que la mare no estava amb mi, em denunciaren... No, no me’n vaig sortir, estava desesperat.” Se li neguen els ulls, es posa la mà a la cara, li costa continuar; amb veu tremolosa m’explica que per sort no els havia perdut, ni el desig ni el coratge, i aviat ho va tenir clar, que havia d’emigrar, que no podia deixar de pensar en un món millor, que volia venir a Espanya. La seva mare ja vivia a Catalunya; ell tenia 18 anys i li havien diagnosticat una cardiopatia. El 24 de juliol de 2019 va arribar a l’aeroport del Prat, i cap a Vic. Volia estudiar, fer periodisme a la universitat. Dues setmanes d’oient, tot en català, no entenia ben res. No va poder pagar els 5.000 euros de la matrícula, no va ser possible. “Tornar al Brasil? No, em vaig quedar! En situació d’irregular i en plena pandèmia; feia el que podia, fregava escales a 10 euros per escala, cuidava gossos, traduïa currículums a través del Facebook; em treia uns 200 euros. Tenia molt clar que havia d’aprendre l’idioma. Vaig fer nou cursos de català. La meva segona educació és catalana, el meu segon idioma és el català. Catalunya m’ha obert les portes, sé que no soc català de sang ni ho seré mai; però aquest país acull, és una terra oberta.” Em diu que n’és molt conscient, que ha vingut a integrar-se, a pencar, a tirar endavant; és “la seva” oportunitat. S’acaba de comprar un cotxe, de 1.000 euros, però és un cotxe, està pagat. Té l’ordinador que li agradava, els llums leed a la paret, la cadira que li feia il·lusió... “Aconseguir tot això, i tan ràpid; soc feliç, soc creient, em sento beneït; t’he de dir que la majoria d’immigrants ve per progressar, per aconseguir una vida millor, per treballar, per viure dignament. Els discursos d’odi generalitzen i perjudiquen la societat. Nosaltres ho hem de tenir claríssim que també som protagonistes, que no volem treure res a ningú; afegir és el que pretenem. Res de condemnes col·lectives; benvingudes siguin les persones que venen per sumar; les altres, les que venen per delinquir, que el pes de la llei els caigui a sobre.” En Miquel, que ja no es diu Miguel, em convida a un cafè. “Fes-me’l, si us plau”, li dic mig rient, “amb grans dels camps cafeters del teu poble”. I ell em mira i també rient em respon que “sense ells, els immigrants, potser no us el podríeu beure, un cafetet, o un tallat, a la barra d’un bar; us l’hauríeu de fer a casa!”.

Benvingudes siguin les persones que venen per sumar; les altres, les que venen per delinquir, que el pes de la llei els caigui a sobre

Un tallat