No han cuidat mai ni trens ni vies ni estacions. L’Estat maltracta Catalunya, digui el que digui el govern espanyol de torn i la seva delegació catalana

A Catalunya, els trens (els de la Renfe) no van bé. No van a l’hora. Ni avui ni cap dia, i en parlem poc. La Renfe és un desastre. Ho és arreu, i Osona i el Ripollès no en són cap excepció. Maltractar els usuaris és la norma i fer els dos trajectes del dia sense sorpreses és excepcional. Dimarts, al Senat, es va discutir sobre les Rodalies de Catalunya amb l’excusa del caos de les obres del túnel de Roda de Berà, que han convertit el Camp de Tarragona i l’Ebre en una ratera. Encara a l’AVE, vaig saber que el tren que sortia a les 05.09 h de Tarragona va necessitar tres hores i mitja per arribar a Barcelona (ho va fer a les 08.31 h). És un registre digne de Guinness, però veient com van les coses a l’Olimp de les dissorts ferroviàries, el podi no està mai garantit, sempre hi ha una nova calamitat a punt d’arribar. Dit i fet, quan encara no havia arribat a Madrid, l’ensurtòmetre es va disparar: em van arribar les imatges de l’incendi al tren de la línia R3 entre Torelló i Manlleu. Vaig pensar que eren imatges antigues, que ja les havia vist, però no, no, eren noves. Vistoses, dantesques, sortides del forn, noves de trinca. Per tercera vegada en pocs mesos als trens de la Renfe s’hi veia una cosa mai vista: foc a la catenària i dins el tren! Deplorable, tres focs seguits en pocs mesos!, els trens de la Renfe reconvertits en un número del Cirque du Soleil, versió mascletà. No és cap broma, no... Les imatges il·lustren el malviure diari de massa gent i deixaven en anècdota el retard del primer tren de Tarragona perquè aquest, com a mínim, havia arribat a la seva destinació, ni que fos després de tres hores i mitja de peripècia. El tren de Torelló, no. No va tenir tanta sort, va deixar gent de totes les edats tirada enmig del no-res. Si anem a l’arrel, el problema no és nou. El franquisme va fundar l’empresa el 1941, i a la Renfe sempre l’ha guanyat la desídia. Renfe i Adif són uns grandíssims deixats. No han cuidat mai ni trens ni vies ni estacions. Però a aquesta manera de fer s’hi afegeix el problema polític. L’Estat maltracta Catalunya, amb el govern espanyol de torn i la seva delegació catalana com a còmplices necessaris. Estem davant d’una dificultat de país i el cas és que no és un problema qualsevol perquè la mobilitat dibuixa les nostres oportunitats i el tren, en un país normal, més encara. No és ni casualitat ni atzar. A aquest desastre s’hi ha arribat gràcies a la tossuderia i obstinació de molts ministres, de molts tècnics i de molts governs. El PP no pot assenyalar el PSOE, i el PSC no pot assenyalar el PP. Tots en són corresponsables perquè –tots– han manat anunciant inversions fake, projectes fantasma i pluges de milions que no han arribat mai. La destrossa de Renfe ens col·loca davant del mirall i ens obliga a preguntar-nos que si aquest desastre no és casualitat, què és? És menyspreu o només és el resultat de la calculada voluntat d’enxiquir-nos? Volen enxiquir Catalunya? És això? Les preguntes, però, no s’han acabat. I ara què? Dimarts, Junts va presentar al Senat una proposta molt senzilla, d’una lògica aclaparadora. Si Catalunya i el sentit comú no volen que Renfe faci anar els nostres trens, i si els Ferrocarrils de la Generalitat van a l’hora com tothom sap, doncs fem que Renfe no mogui més els nostres trens. Que deu ser complicat? Sí, clar, jurídicament enrevessat i tècnicament difícil, però per això hi ha advocats, tècnics, talent i, se suposa, lideratge polític. Però quan van mal dades, les coses sempre es poden torçar una mica més. Esquerra (ERC) va dir que no a la nostra proposta, que quines coses dèiem, que el mini traspàs de Rodalies ja els anava bé i que Renfe continuarà operant les línies de Rodalies amb el seu vistiplau. La veritat de la tremolor de cames d’ERC a Madrid s’explica pel xantatge que l’Estat espanyol va fer al president Aragonès. Li van prometre trens nous i va caure de quatre potes en la trampa de mantenir, pels segles dels segles –i amén–, l’empresa Renfe a Catalunya. La responsabilitat del PSC en aquest cacau de trens, que en lloc d’anar al futur ens porten al passat, és enorme. Els silencis del president Illa són una falta de respecte als usuaris, però el “no” d’Esquerra (el fet de tombar la proposta de Junts perquè Renfe deixi de fer el que no fa bé) és molt greu. Afecta el dia a dia de la gent i retrata l’extraordinària incapacitat política del no-lideratge. Conclusió. Quan els trens vagin amb retard recordeu que no és atzar, no. És negligència de l’Estat, és obsolescència tècnica i és la irresponsabilitat política dels que avui callen –i haurien d’alçar la veu–, però també dels que han negligit permetent que Renfe continuï operant uns trens que els catalans hem pagat cent vegades cent. Com us deia, poc se’n parla. Osonencs, osonenques, calceu-vos!, la dignitat encara no viatja en tren.

No han cuidat mai ni trens ni vies ni estacions. L’Estat maltracta Catalunya, digui el que digui el govern espanyol de torn i la seva delegació catalana

Un tren o una mascletada?