Un panet de viena sucat amb tomàquet i xoriç que no piqui. És el que acostumava a demanar per berenar […]

Un panet de viena sucat amb tomàquet i xoriç que no piqui. És el que acostumava a demanar per berenar a Cal Pepet Forner de Campdevànol quan era petita. Segons els cànons actuals de la nutrició –més exigents que mai– segur que no era el berenar més saludable, però us puc assegurar que encara avui no n’he tastat cap de millor. El secret, ara ja confessable, és que estava molt ben sucat: res de pinzells i tomàquet triturat, i amb un bon raig d’oli d’oliva. També que quan l’obries confirmaves que l’embotit no era transparent, al contrari, hi havia teca a dojo. Ara aquests entrepans que s’han cruspit generacions i generacions de campdevanolencs i ripollesos ja només són un record. I és que Cal Pepet Forner, que l’any passat va celebrar el centenari, va abaixar les persianes a principi d’aquest mes de gener, fent que Campdevànol i el Ripollès perdin una part del seu patrimoni quotidià que el feia casa. L’any 1925 Pepet Vila i Maria Graugés van obrir un petit forn de pa a Campdevànol. Difícilment devien imaginar que aquell forn acabaria tenint una història centenària i, encara menys, que es convertiria en un dels comerços més arrelats al poble. El relleu el va agafar el fill, en Francisco, i la seva dona, la Paquita. A la Paquita la recordo molt. Era tot paciència i bon fer. Sense presses i amb ganes de xerrar. No li agradaria gens el món que tenim ara. D’aquells anys també en ve el nom popular del forn, Cal Burriquillo. El motiu és que als anys 50 anaven a repartir el pa a les colònies, on aleshores hi vivia molta gent, i ho feien amb un burro i un carro. El negoci va passar a mans de la filla, la Maria Vila, l’ànima de Cal Pepet Forner els darrers 40 anys. Malgrat tenir estudis avançats en química, va apostar per posar-se al capdavant del forn de pa, que aleshores ja s’havia convertit en una botiga on podies trobar una mica de tot: patates, vi, productes de neteja o fins i tot gambes congelades. La Maria era especial. Dona riallera i xerraire –com la seva mare– tot i que també tenia algun dia més introspectiu i se li notava que no tenia ganes d’establir conversa, això sí, sempre mantenint l’educació. La Maria va veure créixer la gent de la meva generació. Des de primera fila va poder veure com passàvem de nens i nenes que no arribàvem al taulell per pagar l’entrepà o les llaminadures, a convertir-nos en homes i dones de més o menys profit. La seva sobtada mort va ser enormement sentida i encara avui és enyorada. Durant els anys que va regentar la botiga havien arribat a fer més de 200 entrepans al dia, molts d’ells per als treballadors de la Farga i el Taga. Els darrers anys ho ha gestionat la Núria, cosina de la Maria, que va començar a treballar-hi d’adolescent i hi ha estat fins ara, quan finalment també li ha arribat l’hora de la jubilació. El tancament de Cal Pepet Forner no és un fet aïllat, sinó el reflex d’una realitat cada vegada més habitual: la desaparició dels comerços de sempre per falta de relleu, i amb ells, part de la nostra història. I amb cada persiana que s’abaixa, els nostres carrers van quedant més silenciosos, més tristos, i amb menys opcions per poder-hi viure dignament.

Un panet de viena sucat amb tomàquet i xoriç que no piqui. És el que acostumava a demanar per berenar […]

Un viena amb xoriç que no piqui