Article de Jaume Salés

Quan fa uns pocs anys, tampoc tants, Steve Jobs i Bill Gates van gosar dir que l’aparell i la manera de veure la televisió tenia els dies comptats i tots acabaríem mirant la televisió des d’on volguéssim i a través de qualsevol dispositiu electrònic, va semblar una boutade, una sentència de gent il·luminada, de gent que només busca un titular per fer-se notar. Jo mateix em compto d’entre aquests incrèduls. I ara ja fa temps que hi som, en aquesta realitat que alguns van avançar. Ja podem mirar la televisió on vulguem (a qualsevol habitació de casa, al cotxe, a l’autocar, a la sala d’espera...) i no cal que, per mirar-la, tinguem un aparell de televisió instal·lat ni amb connexió a una antena de televisió. La podem mirar al mòbil, a la tauleta, a l’ordinador, ja sigui portàtil ja sigui de torre, fins i tot a la consola de jocs. És ben bé una revolució que ens ha abraçat i ens ha superat, fins i tot. Però no només és en l’aparell on hi ha aquest canvi tan substancial sinó també en la forma de generar continguts i de mirar-los. Una cosa ha anat acompanyada de l’altra. Els de la meva generació (que ens havíem d’aixecar de la cadira o el sofà per desconnectar l’antena del VHF del televisor per connectar-lo a la clavilla de l’UHF, sempre en blanc i negre, i que no podíem imaginar que el comandament a distància sense fils ni cables seria possible), a aquests que quan va arribar una nova cadena molt més moderna i en català (TV3) configuràvem la nostra agenda per poder veure pel·lícules, programes i notícies en català amb una afició bàrbara, trobem com una benedicció celestial el fet de poder veure, per exemple, els episodis seguits d’una sèrie al nostre ritme (normalment alt) sense haver d’esperar que posessin un episodi setmanal i que aquest ens deixés amb l’ai al cor o amb l’emoció a flor de pell durant set dies amb les seves corresponents nits. Ara és impensable! Els joves actuals no poden entendre que no puguin polir-se una temporada sencera d’una sèrie, sense anuncis i saltant-se la introducció i la sintonia, en un sol cap de setmana. Explica’ls-ho, que abans ens servien els episodis amb comptagotes setmanals i que una temporada sí o sí havia de durar uns tres mesos! Ah, i no parlem que, abans de generalitzar-se un altre aparell màgic com és el vídeo, si no eres davant de la pantalla el dia i l’hora indicat, hom es perdia l’episodi i no tenia solució, no es podia recuperar enlloc. Només quedava el recurs que algú que l’hagués vist tingués a bé explicar-te’l amb tants pèls i senyals com fos possible per no tenir la sensació que hom s’havia desconnectat i ja no es tornaria a recuperar d’aquest fet. I mentrestant, ara tot són plataformes i més plataformes a les quals cal subscriure’s per poder veure pel·lícules, sèries, reportatges, esdeveniments esportius i qualsevol altra cosa; i aquestes plataformes, a més, t’ofereixen la possibilitat de veure allò que t’has perdut sense cap problema. Fins i tot, abans de començar a veure una sèrie hom pot saber de quantes temporades es compon i quants episodis hi ha per temporada. I d’aquesta manera ens han avesat a no ser previsors i a ser refiats de mena, de tal manera que quan, de cop, apareix, com aquell que no vol la cosa, un missatge de text en el qual alerta que a partir d’una data determinada caurà de la plataforma una o diverses o totes les temporades d’una sèrie que hom tenia començada, és com si recaigués en el pobre usuari totes les deu plagues d’Egipte que, segons la Bíblia, Déu va enviar als egipcis com a càstig per forçar que el seu faraó deixés sortir els hebreus d’Egipte. I tot porta cap a una particular vall de llàgrimes sense que, potser, puguin ser compensats aquests patiments en un altre món millor o en una altra plataforma millor. Així és la vida del televident del segle XXI. Sic transit gloria mundi, com li diuen a un nou papa quan el coronen.

Article de Jaume Salés

Una altra manera de veure la tele