No hi ha res més cansat que intentar encaixar en una vida que no és la que volem. Podem passar-nos anys dissimulant i posar-hi moltes ganes, però tard o d’hora cau la gota que fa vessar el got

Als 77 anys Theodor Kallifatides va patir una forta crisi existencial. L’escriptor, grec de naixement però emigrat a Suècia quan era força jove, va quedar-se bloquejat: no podia escriure res, però tampoc podia ni volia deixar de fer-ho. Llavors va decidir vendre’s l’estudi d’Estocolm on treballava des de feia dècades i tornar al seu país natal per mirar de respondre la pregunta que l’havia acompanyat bona part de la seva existència: «Quina vida hauria viscut si no hagués marxat de Grècia? Qui seria? Què seria?». Kallifatides hagués preferit no haver hagut d’emigrar, però no se’n penedia. Ho explica al fantàstic llibre Una altra vida, encara publicat ja fa uns anys per l’editorial Galaxia Gutenberg. En aquesta obra reflexiona, entre molts d’altres temes, sobre el gran “I si?” de la seva vida: l’emigració. “Saps que potser has viscut una vida equivocada. I que no hi pots fer res. Només esperar el moment en què la vida que vius sigui més present que la vida que no has viscut”. Em ve al cap Kallifatides mentre a la ràdio sona el Jo mai mai de Joan Dausà. Deu anys després d’estrenar la cançó, Dausà n’ha fet una altra versió i a més a més ha publicat un nou tema en què ens explica la continuació d’aquella famosa història d’amor platònic. Penso en l’I si? de Kallifatides, però també en l’I si de la Judit reconeixent davant la colla d’amics, mentre juguen al mai mai, que la relació amb la parella fa aigües i que preferiria estar amb el protagonista de la cançó. “Jo mai mai no he pensat que seria més feliç al teu costat”. Que trist i que bonic alhora. I inevitablement m’imagino tots els I si? que deuen amagar-se darrera de milers de vides aparentment encarrilades. Perquè al cap i a la fi viure, sumar anys i cremar etapes, és, sobretot, triar i descartar, triar i descartar, triar i descartar... Escollim uns estudis, una parella, els amics, el lloc on viurem, i automàticament n’excloem molts d’altres. A vegades tenim l’oportunitat de rumiar-nos-ho bé i fer la tria acuradament, fet que tampoc garanteix que l’encertem. D’altres cops ens deixem portar (o senzillament arrossegar) per les circumstàncies i de cop ens trobem allà, on en realitat no hauríem d’haver estat mai. Tots tenim un I si? que ens rosega l’ànima. La qüestió és saber què n’hem de fer. No hi ha res més cansat que intentar encaixar en una vida que no és la que volem. Potser mai n’arribarem a ser conscients. Potser sí, però ens direm, com Kallifatides, que què hi farem, que ja és massa tard. Podem passar-nos anys dissimulant, esforçar-nos-hi i posar-hi moltes ganes, submergir-nos en la rutina diària que ho emmascara tot de tal manera que amb prou feines s’intueix el grinyol en l’engranatge; construir-nos refugis mentals que ens regalin una mica d’aire: quan em jubili..., quan hagi pogut estalviar..., quan els nens ja siguin grans... Però tard o d’hora cau la gota que fa vessar el got: un bloqueig creatiu, la perspectiva d’unes llargues vacances amb la persona equivocada, la pèrdua de la feina, un amic (puto Héctor) amb un comentari en forma de dard emmetzinat, el sacseig d’un nou amor... I llavors tot s’esfondra i l’únic que ens queda és, una vegada més, tornar a triar: ser valents i començar de nou o deixar-nos vèncer per la por i renunciar a pensar que, malgrat tot (la incertesa, el què diran, la inseguretat) una altra vida encara és possible. Una altra vida, encara.