Una cassola al foc
Tu et pots pensar que saps què és patir per les dificultats i oportunitats que la vida et va posant al davant però, en realitat, no saps què és patir fins que pateixes per un fill. No cal que sigui res greu ni irreversible, pot ser una situació quotidiana, un problema escolar, un desengany o una sospita –sospitar sempre atia les pors–. Encara que sigui poca cosa, queda la preocupació com una remor de fons que no se’n va. És com quan treballes amb l’aire condicionat posat o sents de nit el soroll de la nevera, que fins que no para no t’adones de com t’estava torturant. La gent que pateix acúfens sap de què parlo. Algú va dir que tenir un fill és com tenir una cassola al foc, i em sembla la imatge perfecta.
Aquesta angoixa de baixa intensitat és difícil de preveure i d’imaginar, abans de ser pare, especialment per a les persones que no són patidores de mena (als patidors els compadeixo). És amb l’ecografia a les mans que es posa en marxa el motoret. Innocent, penses que és una qüestió de temps, que quan la criatura serà fora serà més senzill actuar i, sobretot, la responsabilitat serà compartida. És només qüestió de temps que t’adonis que les tragèdies potencials es multipliquen a món obert, sobretot en l’etapa en què el fill té com a única missió llançar-se al perill sense sentit.
Ara que els relats sobre la paternitat han passat al debat públic, és a dir, ara que és compartida, escrutada i jutjada una experiència que fins fa poc quedava reservada en la intimitat i al did it my way, passa que de vegades hi ha altres progenitors que deixen anar amb complicitat o condescendència: “Tot just comences” o “Fills petits, problemes petits”. És absolutament igual. Ja et poden avisar que no t’imagines com és aquesta sensació de patir –fins i tot intangiblement i sense motiu real, preventivament– per una persona que estimes més que totes les altres persones que has estimat, més que tot.
L’EMPATIA DELS PARES
És obvi que per rebaixar la preocupació t’entrenes en no concentrar-t’hi: relativitza, dona. Sol funcionar posar-hi la perspectiva del temps i pensar en un drama superior o que pateix gent de l’entorn. Seria la solució, sí, si no fos que hi ha una altra patologia que es dispara quan et converteixes en progenitor: l’empatia. Qualsevol persona real o de ficció que pateixi per una criatura i, naturalment, qualsevol infant desgraciat sou tu i el teu fill en aquell drama terrible. Suposo que tot això no s’acabarà mai, oi? No em respongueu, gràcies.