Fer el provincià quan ningú t’ho demana és absurd i molt franquista

Diria que no ha corregut massa, però Dijous Sant em vaig aturar al bar de la nova Biblioteca Pilarin Bayés i, talment com una aparició, em vaig trobar amb Sant Jordi.

El vaig veure molt lúcid. Sant Jordi diu que no anem bé. Que no li quadra el servilisme provincià del govern del país (i quan dic “país” parlo de Catalunya, contràriament a Salvador Illa, que quan diu “país” parla d’Espanya). Desproveït de cuirasses estridents, em va confessar que té por que un dia el govern de Catalunya li canviï el nom i que li diguin Jorge amb l’excusa que, és clar, si li diem Jorge ens entendran fins i tot a Tucupita.

Per cert, Sant Jordi, que es va endrapar un entrepà de llonganissa que hi cantaven els àngels, també em va explicar que li costa reconèixer el país i que no entén que s’hagin carregat les Creus que porten el seu nom premiant els que, contràriament al que es pretenia, han estat volgudament agressius amb la llengua, els valors o la manera de ser del país. De fet, el cavaller Sant Jordi va ser tan gràfic que em va preguntar si em podia imaginar la Pilarin sent premi Príncipe de Asturias de no sé què.

Un dels problemes de Catalunya és haver normalitzat grans bestieses que, sense cap rigor, han quallat en el discurs públic. No plantar-se quan algú diu que una rentadora és un televisor és un mal negoci. Per molt que a Ca l’Isern –que és garantia de seriositat– vulguin vendre moltes teles, el que no faran mai és embalar una rentadora i fer-la passar per una pantalla de plasma. Al país, en canvi, els de la internacional tanocaire –socialistes, Comuns & cia– han jugat a confondre-ho tot. L’últim és escoltar el president de Catalunya parlant de llengua amb l’escriptor Javier Cercas, reconegut per la seva prodigiosa insensibilitat nacional (catalana), i que a sobre ho vulguin vendre com un gran què. Fer el provincià quan ningú t’ho demana és absurd i molt franquista. El franquisme també parlava de la “laboriosa Cataluña, con su sabia y curiosa lengua vernácula”, i després combatia la gent i la llengua obstinadament.

Dit això, i aquest dissabte, què? El Barça guanyarà la Copa? Tornarem a matar el drac, o una ensopegada ens retornarà al pessimisme habitual? Acabi com acabi la temporada, hauríem de mirar de conservar aquest giny de catalanitat que és el FC Barcelona. I per als que la pela és la pela, penseu que sense la catalanitat que el fa diferent, el Barça només seria un club més i aleshores, i sabent que mai es guanya sempre, el negoci de vendre samarretes a l’altra punta de món quedaria en un no-res. Armand Carabén tenia més raó que un sant, el Barça no és Catalunya, però la institució de Hans Gamper o d’Agustí Montal mai no ha renunciat a Catalunya. Ser fidels al país és ser fidel a la mateixa història. Ser com som. I això val per al Barça i també per al país.