La voracitat del mercat immobiliari ha anat marcant noves fites fins a anteposar el negoci a la vida

L’anunci del portal immobiliari Idealista deia: “Oportunitat única.” Era un habitatge de nua propietat valorat en 90.000 euros, una ganga tenint en compte que de normal costaria fins a tres vegades més a Leganés. Només hi ha un problema, i és que la nua propietat vol dir que pots ser titulat de l’habitatge però no en tens l’usdefruit, i al pis hi viuen dues persones de mitjana edat. Espera’t. L’agència Troya té una bona notícia: “Tots dos tenen condicions delicades de salut com escoliosi, diàlisi i diabetis que podrien [i atenció l’eufemisme que ve ara] accelerar la disponibilitat futura de l’immoble i no tenen descendència.” Prescindirem de la nefasta redacció del text perquè el millor ve al final, quan celebren que la mort express de dues persones massa joves per morir pot ser “una excel·lent opció financera”. M’hi he esplaiat perquè és un anunci d’una indiferència tan extrema per la vida que costa de pair. Et preguntes si pot ser veritat, deu ser conya: doncs és veritat. És cert que la voracitat del mercat immobiliari ha anat marcant noves fites en els darrers anys. No hauríem arribat fins aquí si abans no s’hagués convertit una necessitat tan bàsica com l’habitatge en un actiu i, fins i tot des de l’administració i el sector financer, no s’hagués incentivat l’especulació –anomenant-la, per més inri, valor refugi; refugi!–. No seríem aquí si no s’hagués normalitzat la llei de la selva en el mercat immobiliari. Si no s’hagués permès el bullying immobiliari. Normalitzat els desnonaments. O la lliure expansió dels lloguers turístics i de temporada que obliguen els habitants de les ciutats a marxar del seu barri o pagar preus desbocats. El cost del lloguer a Catalunya ha crescut l’última dècada un 29% i els salaris un 0,39%. Ja sabem la resposta: així és el sistema, aquestes són les normes. És inútil culpar el mercat perquè no hi ha ningú que se’n senti responsable. Tanmateix, qui hi ha rere la immobiliària? I rere el portal Idealista? I qui és el propietari que ha revelat problemes mèdics dels residents? Rere tots els sistemes o organitzacions, al capdavall, hi ha persones (si més no, de moment). Una mica d’ètica o d’empatia és molt demanar? La notícia m’enxampa llegint Un metre quadrat, de Llucia Ramis (Anagrama), un assaig íntim sobre la crisi immobiliària a Catalunya que aborda tots aquests problemes que enumerava i encara més: la gentrificació, la manca de sòl i habitatge públics, l’impacte de la globalització, i la por i la incertesa permanents de qui no pot comprar-se un lloc on caure mort. L’escriptora em diu que és la deshumanització definitiva, anteposar el negoci a la vida: “L’anunci és la demostració que no hi ha pietat.”

La voracitat del mercat immobiliari ha anat marcant noves fites fins a anteposar el negoci a la vida

Una excel·lent opció financera