És impossible sobreviure com a país si continuem escanyats com estem, amb un drenatge fiscal de 22.000 milions d’euros anuals

La tecnologia té moltes virtuts, moltes, però al GPS del mòbil no li podeu demanar on és el nord. Vull dir el nostre nord, el nord de cadascú. Dit això, Joaquim Maria Puyal, pare de les narracions radiofòniques modernes de futbol i creador de programes de televisió com el Vostè pregunta o Vostè jutja, tenia una frase tan sàvia com inquietant: “A la televisió les coses no són com són. Són com sembla que són”. Us ho explico perquè, ara que estic en política, sovint em pregunto què va de debò i què respon a un mer escenari de cartró pedra. Què és real, que està fet de convicció i què és buscat? Les festes de Nadal es podrien definir de moltes maneres, però una de les que més m’agrada és que són una marató de dinars amb sobretaula. I la sobretaula és la festa major de la conversa, un combat d’idees, el carrer gran de la civilitat. Sentit comú i la transversalitat, la sobretaula ho és tot, l’estirabot per l’estirabot i una colla de frases precises, exactes i delicioses que els anys matisaran. Segurament aquests dies hem tornat a discutir de si el president Puigdemont havia d’haver tornat a Catalunya el 9 d’agost, de si Junqueras és una mala solució per a Esquerra, o sobre si Pedro Sánchez és un mag del fum o un simple triler. Sigui com sigui, la política està en risc i té molts números de prendre mal quan s’entesta a maquillar o a negar l’evidència, que encara és més grotesc, i exemples no ens en falten: la doble moral de la Zarzuela o la cara de ciment armat de Carlos Mazón en són proves clares. I és en aquest punt que torno obsessivament a la lucidesa del mestre Puyal. A veure si m’ajudeu. Com quedem? Les coses són com són o són com sembla que són? Si he de triar, m’aferro al “com són” i, sobretot, a la realitat. Perquè si per cansament, per comoditat, o perquè n’hi ha un tip, comprem els relats amb trampa, no fem més que seguir engreixant els problemes que ens atabalen. No és moment de defallir ni d’equivocar-nos. De certeses que estan en perill n’hi ha unes quantes. Catalunya és una nació. Una nació amb drets polítics. I no som cap regió de res ni de ningú, per molt que el president Illa vulgui anestesiar-nos amb un regionalisme gris i poruc. Una altra certesa que tampoc podem menystenir és aquesta: mireu-ho del dret o del revés, però és impossible sobreviure com a país si continuem escanyats com estem, amb un drenatge fiscal de 22.000 milions d’euros anuals. Això no són posicionaments polítics, aquests números no són discutibles, ni temporals, ni són cosa d’un mal moment. Només es tracta d’obrir els ulls i d’observar. Que les paraules i els copets a l’esquena no puguin maquillar la realitat. Que sí, que les coses són com són. N’hi ha prou de pensar en la recta que va de les Quatre Carreteres a Vic, i en aquells hiverns de boira baixa i espessa que no ens deixava veure res a mig pam. Aleshores, vam pensar mai que al final de la recta no hi trobaríem Vic? Doncs en el debat públic, tres quarts del mateix. La veritat és un terreny més fèrtil que les incerteses de Can potser. Alerta amb les immediateses i amb les simpaties sobtades. Tampoc s’ha de caure, com dirien els francesos, en un trompe-l’oeil fet de comoditat i de renúncia. Som com som, som qui som, i per molts anys. De país només en tenim un, i Catalunya només ens té a nosaltres, que ja ho deia el president Macià. Que tinguem un bon any, que la generositat amari la política, i que la política s’empelti de veritat i d’empatia. Que es respectin drets individuals i col·lectius, els drets polítics, i que es respecti Catalunya. Volem un país pròsper. I just. I que a cada casa hi hagi una il·lusió. Preus dignes per a la pagesia. Habitatge digne, especialment per als joves, perquè els nostres joves puguin escriure somnis amb esperança i oportunitats. I posats a demanar, que el tren funcioni! I que els polítics aprenguem a somiar –perquè somiar és imprescindible– i a projectar futurs transformadors. Si us plau, que d’aquí a un any tornem a les sobretaules, a fer bullir l’olla, i que no oblidem mai que les coses són com són, no pas com sembla que són: Catalunya vol llibertat i plenitud perquè no renunciem a la prosperitat i al progrés. Perquè aquest és el nostre nord.

És impossible sobreviure com a país si continuem escanyats com estem, amb un drenatge fiscal de 22.000 milions d’euros anuals

Una frase d’en Puyal