És bo que festivals com el Cabró Rock i el Cantilafont continuïn apostant fort pel català i que els artistes no es prenguin de broma ni menystinguin la llengua

Concert del Cantilafont | @Bernat Cedó 30 d’agost i ja tenim l’estiu gairebé al sac, i quin estiu! Un estiu que, excepte per les temperatures disparadíssimes, no ha semblat estiu. L’estiu de la calor (molta calor), però també del temps boig en forma de pedregades espectaculars; l’estiu de Marta Rovira i la pell de gallina tornant a trepitjar la nostra plaça; l’estiu de l’ara hi soc i ara ja no de Carles Puigdemont; l’estiu de la Catalunya engabiada i els Mossos, qüestionats; l’estiu de Salvador Illa i un govern amb velles glòries, com Ramon Espadaler; l’estiu de les paraules acord, finançament singular o concert econòmic, digueu-n’hi com vulgueu; l’estiu dels Jocs Olímpics i l’aigua dubtosa del Sena; l’estiu de l’esperança en Kamala Harris als Estats Units; l’estiu (i l’any o els anys) de l’R3 amb nous dies de caos… I, per descomptat, l’estiu de les bones festes majors i dels festivals! Sobretot, dels festivals, i en això em vull centrar avui. Ara que aviat tornarem a tenir el Mercat de Música Viva de Vic, la principal moguda musical que hem tingut durant molts anys, vull posar en valor dos festivals que ho han petat a Osona i el Lluçanès aquest estiu. Al juny, la quarta edició del Cabró Rock va viure la consolidació, amb 30.000 persones a Vic i un cartell ambiciós amb Oques Grasses, Love of Lesbian, Mushkaa o La Pegatina. Un mes després, el Cantilafont va brillar al castell d’Olost amb el retorn de La Iaia, corejant amb tot el públic temacles com Explosió, Jo vull ser la meva iaia o Wa yeah, en aquest cas dels Antònia Font, que van interpretar amb La Ludwig Band, l’altre grup de luxe que va actuar tot just després. Moltes vegades no donem prou importància al fet que festivals propers moguin tanta i tanta gent i portin artistes i grups de primer ordre. Ens hauríem de repetir que hi ha més vida, i molta, més enllà del Primavera Sound, però sovint la sensació és que, si es fa aquí, no és prou important. Percebo que amb el Cabró i el Canti això ha començat a canviar i la prova és fixar-se en el públic que hi havia: no només hi érem els d’aquí que ens veiem sempre per tot arreu, sinó que han mobilitzat famílies amb nens de la zona que potser no anirien a Barcelona i també gent de fora de les nostres contrades, amb tot el que això implica per als negocis més turístics. Entrar en aquest circuit d’oci descentralitzat obre les portes a un públic nou i l’aposta que fan per artistes i grups que canten en català (o quasi tot en català) són i han de ser també una oportunitat per a la llengua, tot i que això ja és més dificultós, almenys entre la nova escena musical que ha sortit els últims anys. Em refereixo als artistes que s’han inclòs sota el paraigua de la banda del pati, Julieta, The Tyets, Mushkaa o Figa Flawas. Malgrat que en les seves lletres predomina el català, el cuiden molt menys que altres grups històrics i no els importa recórrer a barbarismes castellans o anglesos. S’ha de permetre un català que no sigui perfecte? Suposo que, com sempre i com tot, depèn. Però és un problema tan urgent que admet pocs matisos. Tenint en compte que els joves que segueixen aquesta banda del pati són els que van enterrant el català, calen esforços en tots els nivells. Les dades són molt clares. Si el 2007 el català era la llengua principal d’un 43% dels joves, ara ho és només del 25%. En canvi, augmenta l’ús del castellà, que és la llengua més parlada pel 45% dels joves, segons l’última Enquesta a la Joventut de Catalunya. Per això, festivals com el Cabró o el Canti, que mouen molts d’aquests joves, és bo que continuïn apostant fort pel català i que els artistes no es prenguin de broma ni menystinguin una llengua que en cap cas és avorrida, com han dit d’alguns ells. El català, evidentment, també ha d’evolucionar i adaptar-se, però mai en detriment d’una altra llengua molt més majoritària.

És bo que festivals com el Cabró Rock i el Cantilafont continuïn apostant fort pel català i que els artistes no es prenguin de broma ni menystinguin la llengua

Una oportunitat per a la música en català