Penso en aquestes persones que d'un dia per l'altre ho han hagut de deixar tot i marxar de casa fugint de la barbàrie i la deshumanització

Si fa tres anys m’haguessin dit que viuria un embaràs, una pandèmia i una guerra, no m’ho hauria cregut. De fet, pensaria que és propi d’aquestes llegendes urbanes que a vegades volten per les xarxes socials i que algú s’acaba creient i les veiem publicades en algun mitjà de comunicació. Però sí, a vegades la realitat supera la ficció. Jo no soc com aquests tertulians que apareixen a les ràdios i televisions i ens parlen de qualsevol tema sense ser-ne experts. Un dia s’aixequen del llit i són epidemiòlegs i ens parlen de la pandèmia i l’endemà ens expliquen què passa entre Rússia i Ucraïna. I així com si res. Una societat i un país madur també és fer veure a la gent que ens hem de rodejar d’experts i que no podem ni hem de saber de tot. Portem poc més d’una setmana amb el conflicte entre Rússia i Ucraïna i ja no es parla de la covid. Ni una notícia. Ens hem passat més de dos anys en què cada cinc minuts ens informaven dels nous casos –realment calia?– i ara resulta que ja no és important. Que d’un dia per l’altre la pandèmia ja no existeix i la guerra, sí. Us adoneu de fins a quin punt ens manipulen els mitjans de comunicació? Ells trien quines són les notícies més rellevants i ens influencien sense que ens n’adonem. No hi entenc de guerres, però sí que em commou la tristesa, la desolació i la por de perdre-ho tot. Penso en totes aquestes persones que d’un dia per l’altre, sense avís previ, ho han hagut de deixar tot i marxar de casa. Sabem què significa això? Deixar casa teva, les teves arrels, abandonar tot el que tens i que tant t’ha costat construir i marxar. Rectifico, marxar no, el que estan fent és fugir. De la barbàrie, de la deshumanització i d’un president que s’apropa més a un tirà que a un ésser humà. Tot això ens ha de servir per fer un exercici d’humilitat. Fa menys de dos anys ni ens passava pel cap que viuríem una pandèmia i una guerra i aquí estem, contemplant-ho com si això fos una pel·lícula de ciència-ficció. La vida canvia, passa, i no ens avisa. Veig famílies amagades a les estacions de metro, nens vivint a búnquers per amagar-se dels bombardejos i tot un país que no sap què fer ni on anar. Perquè marxar no és fàcil. Marxar és començar de nou, tornar trenta anys enrere i construir un altre cop les seves vides. Avui em pregunto: si d’un dia per l’altre el nostre poble o ciutat fos bombardejat, què faríem? Marxaríem amb la nostra família i fugiríem? O ens quedaríem a lluitar pel nostre país? Plantejat així sembla impossible que això en passi, oi? També semblava impossible que en dos anys visquéssim una pandèmia mundial i una guerra. Sempre he sigut una persona molt sensible i emocional –potser massa– i tot m’afecta, però hi ha hagut un abans i un després amb la maternitat. Abans, tenia la capacitat de patir pels altres, em posava al seu lloc i em commovia el seu patiment o dolor. Però ara, tot és molt més intens i més significatiu. Recordo que una de les primeres coses que em va impressionar quan em vaig convertir en mare va ser la culpa. La por. El patiment constant, per tot i per no res. Vaig començar a tenir pànic a posar-me malalta, perquè ja no depenc només de mi, ara tinc una persona que em necessita i que jo també la necessito a ella. Per això, cada desgràcia que passa al món em commou. I ara, em trobo pensant en totes aquestes mares de nens petits, mares que acaben de parir, que es troben davant del postpart i que no saben ni com posar-s’hi. Que les emocions s’agrupen dins seu i senten que d’un moment a l’altre explotaran. I a davant, què hi tenen? Una guerra. Una guerra sent mare. També penso en aquests infants als quals els estan traient la innocència i una de les etapes més boniques de la vida. Els estan robant allò que és sagrat i que cap nen hauria de viure. La maternitat t’ho trasbalsa tot. Et converteix en més bona persona, més empàtica, però també et fa patir més i et fa pensar en tots aquells petits infants que volten pel món i que estan rodejats d’una guerra que tindrà conseqüències per ells. Siguin quines siguin. I és llavors, quan la miro a ella i l’abraço. Li faig pessigolles i li dic com me l’estimo.

Penso en aquestes persones que d'un dia per l'altre ho han hagut de deixar tot i marxar de casa fugint de la barbàrie i la deshumanització

Una pandèmia i una guerra