Els debats polítics sobre les escombraries posen el focus en el model de recollida quan l'haurien de posar en el model de producció. Aquest seria l'autèntic enfoc transformador

Escombraries és una paraula lletja. En els partits de futbol els minuts de les escombraries són els que no serveixen per a res perquè ja està tot decidit; a la televisió, els programes de teleporqueria són els que es consumeixen amb l'estomac perquè no entren per enlloc més i en la genètica molecular l'ADN escombraries -almenys això ens explicaven a COU- és la part de la seqüència d'un genoma per la que no s'ha descrit cap funció. És a dir, les escombraries són inútils: a l'esport, a la tele i a la genètica. Però a la política, en canvi, és un tema de perenne actualitat. I és que les escombraries no són deixalles. Amaguen un negoci milionari a qui ja li interessa que es mantingui el focus del debat públic en el model de gestió -porta a porta sí o no- en comptes de centrar-lo en el model de producció. Aquest seria l'enfoc transformador. Però estem lluny d'això. La mostra és que aquests dies a Vic hi ha moguda perquè l'equip de govern, en minoria, s'ha desdit de fer el porta a porta a tota la ciutat. Aquest sistema, en què els veïns cada dia han de treure una fracció diferent al portal de casa, garanteix resultats excel·lents. Als municipis on s'aplica l'índex de reciclatge sol créixer per sobre del 70% amb rapidesa. Ja fa anys a Tona van ser-ne pioners. El model s'ha anat estenent. I, ara, fins i tot s'aplica a Manlleu, ciutat de més de 20.000 habitants amb una realitat urbana i social complexa. En blocs de pisos és més difícil d'aplicar que en cases unifamiliars. El model té llums i ombres. Per funcionar amb garanties d'èxit caldria una implantació supramunicipal, un compromís cívic transversal i la previsió de múltiples excepcions. Això no està resolt. I, mentrestant, no es va a l'arrel del problema. L'objectiu no hauria de ser reciclar molt, sinó generar menys residus. És allò que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta. En un sistema organitzatiu en què hi ha unes elits que manen i unes masses que creuen el focus només es posa en els que creuen (els ciutadans) i no en els que manen (els polítics). Si s'invertís aquest esquema caldria preguntar: per què no és obligat `fer servir envasos reutilitzables? Per què no es prohibeix el plàstic? De residus se'n generen molts, que després es volen reciclar, perquè el model de consum ho propicia. Això es pot canviar amb lleis. Però el problema, i en el fons aquest és el tema, és que hi ha potents lobbies que dificulten els canvis. Que avui no siguin possibles, però, no vol dir que demà siguin impossibles. La prohibició del tabac a bars i discoteques n'és un exemple. Es va aplicar i es va assumir. La clau de volta, per tant, la té la política. Des de baix, això sí, es poden empènyer canvis. Abans, a les cases hi havia la bossa del pa, el pot de la llet i l'ampolla del sifó. Això, ara, sembla passat de moda. És més pràctic que tot sigui d'un sol ús. Comprar, utilitzar, llençar i tornar a comprar. Aquest és el cercle virtuós del turbocapitalisme. Que sigui el present no vol dir que sigui el futur. I, en algun cas, el futur fins i tot pot ser que sigui el passat. De fet, expliquen que els aimares, un poble indígena dels Andes, sostenen que el passat no és a darrera, sinó al davant i que per això el veiem. El futur, en canvi, només el podem imaginar. No existeix, perquè encara s'ha de construir. Es construeix prenent decisions. La decisió de l'Ajuntament de Vic és renunciar al porta a porta a tota la ciutat. Arribats en aquest punt, el viatge dels últims deu anys sobre les escombraries mereix una anàlisi. La gènesi, pel broc gros, és aquesta: amb Josep M. Vila d'Abadal a l'alcaldia Vic aspirava a ser el primer municipi de Catalunya de més de 40.000 habitants a fer el porta a porta. L'Agència de Residus ho veia bé com a prova pilot, però des de Convergència es va dir -en privat, és clar- que a les envistes d'unes eleccions s'oblidessin del porta a porta. L'objectiu de la política pels partits sovint és guanyar eleccions. I les eleccions es guanyen pel que es fa, però també pel que no es fa. Per això el projecte del porta a porta es va guardar en un calaix. I, ara, hi ha altres condicionants. Vic ha marejat la perdiu per comprar temps. Al passat mandat, 20 de 21 regidors s'hi havien mostrat a favor; ara l'equip de govern hi està en contra. Caldrà veure què opinen la resta de grups. Hi haurà debat, però, com passa sovint, el problema és que es reduirà a una polèmica política el que hauria de ser una voluntat ciutadana. Si el debat no salta de l'Ajuntament al carrer, i semblaria que ara mateix no és de les principals preocupacions de la gent, continuarà semblant que les escombraries no serveixen per a res. I és mentida. Amb les escombraries hi ha molt negoci. Per això, precisament, costa tant fer canvis, mirar al futur i avançar.

Els debats polítics sobre les escombraries posen el focus en el model de recollida quan l'haurien de posar en el model de producció. Aquest seria l'autèntic enfoc transformador

Una paraula lletja