El Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona, conegut com a presó Model, ha deixat d’existir després de 113 anys de vida i de molts actes reivindicatius, demanant-ne el trasllat

Vindràs a la festa del meu aniversari? Vaig dir que sí! Era en un àtic davant d’un mur lateral de la presó Model, a l’altra vorera del carrer. Una terrassa esplèndida, una taula ben parada i una vista panoràmica, però si miraves cap a baix et deprimies ràpidament. Els amfitrions em van dir que sempre miraven el cel i ja estaven habituats als sorolls, les sirenes policials i els conflictes de la Model. El sopar va ser generós i la música ballable. Tothom es va animar quan, recordant vells temps, va sonar l’orquestra Plateria amb la cançó Pedro Navaja (vaig fer un esforç per no mirar la presó) i després el Gato Pérez cantant a la lluna d’agost, precisament en aquella nit de la lluna plena d’agost. En acomiadar-me necessitava caminar, abans d’anar a dormir. Havia de reflexionar de com era que ens ho passéssim tan bé, obviant els patis de la Model plens d’interns o, ja de nit, quan el trànsit minvava, uns sorolls llunyans de forrellats i crits, que sortien de l’interior de la presó. O els guàrdies ben armats a les garites fent els torns reglamentaris i al carrer un grup d’ètnia gitana cridant desesperadament a algú, que va treure la mà, per una petita finestra amb barrots. De tornada, per la ciutat adormida, vaig respirar profundament i valorar el poder caminar amb llibertat. El Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona, conegut com a presó Model, ha deixat d’existir després de 113 anys de vida i de molts actes reivindicatius, demanant-ne el trasllat. La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona van acordar desmantellar la presó, traspassant els interns i funcionaris a altres centres. Tot ben conduït per Carles Mundó, conseller de Justícia en aquell moment. Es va inaugurar la presó el 1904, 17 anys després de començar les obres, en uns terrenys erms fora ciutat, que ocupaven dues illes de l’Eixample. Havia de ser un model penitenciari que millorés la persona mentre complia la pena, procurant que cada pres disposés d’una cel·la individual, i així evitar males influències, baralles, organitzacions mafioses, epidèmies i prevenció de malalties. Ara ja es pot visitar una part de la presó i hi vaig anar, tot i que m’inquietava la visita. Entrar a un lloc de penalitzacions, maltractaments, injustícies, execucions, sofriments i molta tristesa, per a mi era una prova de foc. En passar la porta principal, els passadissos et condueixen al panòptic, que és una rodona central, punt des del qual es derivaven i controlaven visualment totes les dependències d’un sistema radial. El primer projecte era per 620 cel·les i poc després es va començar a forçar el model, amb 200 cel·les més. El panòptic, o sigui l’espai central de vigilància on tot convergeix, construït seguint les teories del filòsof Jeremy Bentham, del segle XVIII, i que havia de servir per vigilar els obrers de les futures grans fàbriques, era el control central des d’on es vigilaven tots els moviments dels empresonats. Els que han seguit una mica el Gran Hermano televisiu, han pogut comprovar com els personatges, sempre controlats, pateixen la mateixa angoixa i desequilibri que el pres contínuament observat i que va modificant la conducta, positiva o negativa, segons les circumstàncies. Ara, amb les xarxes socials, les càmeres de vigilància, els mòbils i els ordinadors podem viure, d’aquí a poc, en un panòptic mundial. Comportaments i ideologia controlats totalment en espera vigilant, d’un rebuig o d’un “m’agrada”. La presó que havia d’esdevenir un model, per la saturació que va sofrir des del principi, no va poder complir bé la seva funció. La Model és la viva història de la Catalunya contemporània, amb els presos comuns però també amb els presos polítics anarquistes, sindicalistes i comunistes. Fou la presó de la Setmana Tràgica, de la Dictadura de Primo de Rivera, dels que van proclamar la República, de catòlics i burgesos durant la Guerra Civil i després la de milers de persones empresonades pel franquisme. Quan passo pel carrer Entença, nom d’un capità almogàver, encara imagino la figura de mossèn Xirinacs assegut a la vorera, demanant llibertat pels presos polítics d’aquell temps. No havia tornat a entrar a cap presó des d’aquell estiu juvenil, quan un capellà em va demanar si en vacances podia ajudar a la missa dominical, de la presó comarcal. Em va semblar que això seria una bona obra, però al cap de poc temps vaig adonar-me que el que volia aquell sant baró no era salvar la meva ànima, sinó que durant la cerimònia controlés la garrafa del vi de missa i que no desaparegués, com solia passar sovint. Patètic!

El Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona, conegut com a presó Model, ha deixat d’existir després de 113 anys de vida i de molts actes reivindicatius, demanant-ne el trasllat

Una presó que volia ser un model