Primer van abandonar els avis i ara, els malalts. La dreta es torna extrema dreta i ens fa pitjors a tots

Un dels trucs per conciliar el son –a més de sopar d’hora i poquet– és deixar-se de pantalles i canviar el mòbil per un llibre. Tothom sap que llegir ajuda a dormir, ho practiquem cada vespre amb els nens des de ben petits. La rutina, l’abaixar el ritme, la calma, la lentitud, els relats; només d’escriure-ho ja em ve son. A mi m’agrada sobretot quan ja m’he ficat dins la història i estimo els personatges. Tinc la sensació que me’n vaig a dormir amb les seves vides al cap i el cervell va fent una fanfiction en somnis. Heu de llegir Els grans optimistes (Edicions del Periscopi). És d’aquelles històries tan amples i ben construïdes que t’atrapen, t’interessen, t’emocionen, t’indignen. Rebecca Makkai explica unes vides concretes i a la vegada la història de tot un col·lectiu, d’un temps i d’un país. El context és la pandèmia de la sida viscuda a través d’una colla d’amics de Chicago el 1985: el Yale, el Nico, el Richard, el Julian, la Fiona. En un moment en què la sida s’ha convertit en una malaltia crònica o un virus indetectable, és terrible veure com es va deixar morir milers d’homes joves de mala manera. Com se’ls va marginar, culpar, ignorar. La família ho tapava per vergonya i homofòbia, i els malalts ho amagaven perquè l’assegurança els cobrís l’agonia. Estaven condemnats a acabar sols i a ser enterrats d’amagatotis. Ronald Reagan no va pronunciar la paraula sida fins sis anys després que comencés a morir gent misteriosament. La sida ha matat 36 milions de persones. Us volia parlar d’un llibre que m’ha emocionat i d’uns personatges que enyoro, i com en certa manera he sentit que a través de la literatura es feia justícia als morts, encara que fos dècades tard. Però descobreixo a les notícies que la comunitat de Madrid ha bloquejat el tractament del VIH als immigrants sense permís de residència. I de cop aquella pandèmia ni és cosa del passat ni és lluny ni és ficció. I ara, a l’homofòbia, s’hi suma el racisme i la xenofòbia. El 2019 Isabel Díaz Ayuso piulava pel Dia Mundial de la Sida que és “un problema de dimensión global”: “Prevención, concienciación, investigación. Unidos en un mismo objetivo. Todos. Ganaremos”. Tres anys després, tot el contrari. Creu que els immigrants que viuen aquí en la pitjor situació també mereixen emmalaltir. Calcula que collar-los dona rèdits electorals entre els que els volen expulsar –“que s’ho paguin!”, diuen–. Fins i tot obviant que és un perill sanitari, a més d’inhumà. Primer van ser els avis, ara abandonen els malalts –“no és problema nostre”, clamen–. Així és com la dreta es torna extrema dreta i ens fa pitjors a tots. Això sí que és una vergonya.

Primer van abandonar els avis i ara, els malalts. La dreta es torna extrema dreta i ens fa pitjors a tots

Una vergonya