Ho tenia tot a la vida, però ho va deixar per ajudar les persones més vulnerables de la societat

Javier Sartorius era un jove madrileny que ho tenia tot: de família aristocràtica, excel·lent esportista (una promesa en el tennis), alegre i que sabia fer-se amb tothom. La seva vida discorria sota l’etiqueta d’un nen pijo: passar-ho bé de gresca en gresca, fet que no agradava al seu pare, un empresari que volia que els seus fills s’ho treballessin fort a la vida, allò del self-made man. Resolutiu, el seu pare, per desconnectar a ell i al seu germà de la movida madrileña els envia als Estats Units a estudiar. En acabar decideixen quedar-se a viure a la Califòrnia efervescent, del culte al cos, de vida de platja i windsurf, on viuen de la pràctica de l’esport (van ser campions de pàdel dels EUA). Tanmateix a en Javier aquesta vida guai no l’acabada de satisfer, sentia en el fons del seu cor una crida a cercar quelcom més profund. Aquest nou camí el va trobar en els homeless o sensesostre, bastant abundants en una societat de contrastos. Després d’entrenar es passava hores amb ells, en molts casos donant-los simplement conversa i atenció... fins que un dia va decidir fer aquesta tasca full time i va marxar com a missioner al Perú amb els Missioners dels Servents dels Pobres. És aquí on Javier, entre nens pobres, orfes, malalts i abandonats, troba el rostre de Jesús i pren la determinació de servir-lo plenament. La comunitat el destina al seu seminari, a Ajofrín (Toledo), essent aquí on el conec personalment. En aquell temps jo estava estudiant el màster a Madrid, a l’IE Business School, i els caps de setmana anava a Ajofrín per estar amb els meus amics catalans del seminari. Però en Javier encara sentia la insatisfacció en el seu cor, volia estar en silenci amb Déu i decideix fer-se monjo. Per orientació d’un seminarista català ingressa a la comunitat del santuari de Lord de Sant Llorenç de Morunys (Solsona). Abans d’entrar, però, per sentir-se més a prop dels sensesostre, va viure un temps a Barcelona literalment com un sensesostre –em va comentar que no ens imaginem la duresa de viure sol al carrer–. El seu pare no ho va entendre, fins al punt que el volia excloure del seu testament. A la Comunitat de Lord, el bisbe de Solsona li va demanar que ingressés al seminari interdiocesà de Barcelona. Ell no ho volia. Deia que el que li agradava eren les raquetes i no els llibres, però per obediència filial ho va acceptar. En aquesta època, quan ell creia que havia trobat el que el seu cor cercava definitivament la contradicció, es va plantar frontalment en la seva vida: li diagnostiquen una malaltia digestiva amb un pronòstic fatal. Ell ho accepta amb serenitat perquè “Déu sap més que nosaltres”, conscient que al final tot és per bé. Amb 44 anys Déu se’l va emportar al cel. Tota la vida d’en Javier és extraordinària, fins i tot en el seu traspàs. En el seu enterrament, el seu pare ho va entendre tot i va demanar a la comunitat poder ser enterrat al costat mateix del seu fill el dia que morís. Així va ser dos anys després. Us convido aquest proper dijous, 9 d’octubre, a les 8 del vespre, a una projecció especial de la pel·lícula que explica la seva vida, Solo Javier, als Multicines Sucre de Vic i podem fer també col·loqui.

Ho tenia tot a la vida, però ho va deixar per ajudar les persones més vulnerables de la societat

Una vida extraordinària