Unitat d’esquerres
Tenia curiositat per saber què és el que es deia en l’acte convocat a Barcelona amb la finalitat d’impulsar la unitat dels partits a l’esquerra del PSOE. Res de nou, confirmar el que ja sospitava, que és el fet que enfront d’un objectiu lloable se situa un discurs absolutament anacrònic. No pots aconseguir res nou fent el mateix que has fet sempre i, el que és pitjor, no pots donar esperança sense un reconeixement del present i la trajectòria que t’hi ha portat.
A escala de discurs he de dir que hi ha una diferència abismal entre Irene Montero i Gabriel Rufián. La Sra. Montero es pren la molèstia d’articular un relat, que pots compartir o no, però és un discurs articulat. El Sr. Rufián, que “està cansat de tenir la raó”, està en el de sempre, frases, piulades que cerquen titular, “prefereixo omplir tiktoks que biblioteques”, autosatisfet fins a l’extrem de valorar-se segons el termòmetre de la incidència a les xarxes socials. Davant de les dues maneres de parlar, he de reconèixer que el Sr. Rufián parteix amb avantatge, és cert, la seva manera és la que, pel que fa a capacitat de penetració social, funciona. Ningú, com diu ell, llegeix els Quaderns de la presó de Gramsci. Una societat on, com es pot veure en un vídeo que s’ha fet viral, es pregunta a uns joves: “Quina és la serralada que separa Espanya de França?” La resposta és: “Què és una serralada?” Situats a aquest nivell podem fer dues coses: intentar corregir-lo o alimentar-lo. El Sr. Rufián s’ha decidit per la segona opció. Visca la ignorància!
Respecte al contingut de què es va dir, cal constatar el que també ja sabíem. La Sra. Montero viu en un món paral·lel. Només cal escoltar la resposta que dona quan surt el tema que les esquerres no poden deixar de banda temes de seguretat i ordre. Tots dos, Montero i Rufián, tornen a caure en el de sempre, afirmen que hem de fugir de la dreta i la ultradreta i ho fan fent servir la mateixa eina que ells: la por. Hem de tenir por del que ve, no és que l’esquerra tingui un projecte millor, és que els altres són pitjor. La por, la dreta ens diu que hem de tenir por dels que venen de fora, dels pobres, dels independentistes… L’esquerra ens diu que hem de tenir por de la dreta. Ningú mira endavant. Tots van amb la vista posada al retrovisor per veure que el monstre no se’ls mengi. Emocions. Visca la ignorància!
Un altre tema que salta a la vista és l’absoluta hipocresia. En això fins i tot la dreta és més honesta, són filofranquistes i actuen com a tal. L’esquerra ja fa dècades que ha trencat tot vincle de representativitat amb els seus electors. Republicanisme, federalisme, autodeterminació, pacifisme, gestió pública, etc., conceptes que apareixien en els programes i declaracions ideològiques de qualsevol partit polític que es digués d’esquerra, no fa tants anys, han estat llençats a la paperera. Tothom percep que una cosa és el que es diu i una altra la que es fa. Els partits ja no representen a qui els vota, han esdevingut gestories de poder.
El gran canvi no s’hauria de mostrar en el relat, que és el de sempre, ni en l’eina, el recurs a la por, que és la de sempre. El canvi s’ha de produir en les formes i en els actes. Com podem restablir el vincle de representativitat entre el polític i l’elector? Com podem millorar la democràcia introduint eines de participació directa del ciutadà? El parlament de Gal·les acaba d’aprovar una norma que permeti destituir un polític que menteixi. Limitació de mandats, llistes obertes, vinculació del diputat/ada a un petit territori com la comarca, limitació del finançament públic dels partits polítics, funcionament intern democràtic dels partits (amiguisme, clientelisme).
El canvi ha de ser en els actes, sobretot en els actes que es poden controlar directament, en els personals. Complir la paraula donada, no mentir i en els partidistes, si es proposa un model social, com a mínim complir-lo dins l’àmbit que tu controles que és el teu partit: democràcia interna, i en els llocs on governes.
Estic cansat de tenir raó, com diu Rufián. No ens en sortirem. No ens en sortirem pel fet que entre allò que es diu i allò que es fa hi ha un abisme, pel fet que els mateixos que ara prediquen unitat són els que, a base de tiktoks, han convertit la política en espectacle, en un circ, amb perdó del circ, i quan la gent va al circ a qui vol veure és al pallasso. Rufián fa molt bé de pallasso, però d’altres ho fan millor. Només cal treure el cap per Ripoll. Una autèntica llàstima, aquesta esquerra, aquesta nova Gauche Divine 2.0. Per cert, amb un nivell intel·lectual molt per sota de la Gauche Divine original, no té nivell ni credibilitat per treure’ns de l’atzucac en què estem ficats.
Des de l’espai independentista, unitat d’esquerres? Per què? Som independentistes, ara volem eixamplar la base, ara volem la clau de la caixa, ara volem 4.000 milions d’euros, ara volem recaptar l’IRPF, ara posem un unionista declarat com a president de la Generalitat… i espera’t. Això sí, allò que prometem ho complim. S’ha de tenir un rostre de ciment armat. Ara correm a salvar Espanya. Això sí, tenim un milió de seguidors a TikTok. Ja ho deia el meu avi: “Si un milió de mosques mengen merda, ha de ser bona per nassos.” Visca la ignorància!