El feminisme creient expressa un model d’Església que viu la fe caminant en el món i no des d’un laboratori sense risc

El tema del paper de les dones dins de l’Església, avui per avui, sempre ha estat i és un tema candent de resolució; per això una vegada més la periodista Laura Mor Iriarte, vinculada a projectes de comunicació amb vocació cristiana i humanista, ha posat damunt la taula el problema. “Papers, un fulletó com un afegitó a dins d’Els Quaderns de Cristianisme i Justícia, ha publicat una excel·lent exposició i anàlisi amb el títol: “La lluita pels drets de les dones de l’Església: urgència o carrera de fons”. “Urgència o carrera” és el títol d’aquest comentari que jo he escollit per tal de cridar l’atenció i evocar algunes idees de l’autora que m’han semblat més importants i també per donar a conèixer a l’opinió pública l’existència i persistència d’aquest pensament. Una opinió pública que, avui per avui, encara resta allunyada de la realitat i que convé que se’n prengui consciència. Arran de les denúncies hagudes el 2017 sobre la violència contra les dones, la nostra amfitriona, amb to crític, ens diu que aquest fet també fou una veu profètica dins l’Església, on diverses iniciatives eclesials van anar vertebrant una resposta a la ferida i el patiment que genera la discriminació estructural. Fet que, amb data de 2020, ja aleshores tenia al carrer noves manifestacions públiques a favor de la dignitat o la igualtat de les dones en l’Església. Denuncia que sense intel·ligència pastoral no es pot captar el potencial regenerador d’aquests moviments. Així com el treball per la pau o la conversió ecològica integral són àmbits en què el magisteri social de l’Església té molt a dir, afegeix que la perspectiva feminista pot ajudar a repensar de dalt a baix com ens organitzem i com celebrem la fe més fraternalment. Parlant del Catholic Women’s Council (CWC) ens diu que ha esdevingut una xarxa mundial consolidada, el que es coneix com a Església per la igualtat. Han posat nom a l’abús i la desigualtat que viuen les dones dins l’Església. Tal com ho han fet també la coordinadora de dones creients en Alcem la Veu a Catalunya, que té vincles estrets amb Revuelta de Mujeres en la Iglesia a l’Estat espanyol. Han dit prou a l’encobriment, a la misogínia i a la subordinació. El seu treball consistent els ha atorgat visió i experiència. En aquest procés han teixit una xarxa de suport mutu des d’una actitud amatent i de pregària. El feminisme creient –rebla Laura Mor– expressa un model d’Església que viu la fe caminant en el món i no des d’un laboratori sense risc. Des d’on, si no, poden construir els cristians el Regne de Déu? Hi argumenta –entre altres idees– que un dels principals mèrits d’aquests moviments és haver entès que reivindicar els drets de les dones en l’Església esdevé una cursa de fons (un assumpte de llarga distància), ja que no és fàcil canviar la mentalitat, com ho és també la defensa dels drets humans. Un factor que les fa més genuïnes és la crítica constructiva. No es defensen en el victimisme ni en l’amargor, ja que proposen accions de caire vital. Amb tot, cal sortir al carrer, perquè ajuda a donar a conèixer el conflicte i a contagiar l’esperança de superar-lo com a comunitat de creients. Per tant, si es vol revitalitzar l’Església, cal tirar endavant aquest canvi cultural. És una oportunitat: esdevenir una comunitat més procreativa i amb més capacitat d’escolta i diàleg minimitzaria la diàspora sistemàtica de tantes persones que se senten excloses. Com pot ser –es pregunta Laura Mor– que encara hi hagi qui no troba a faltar una part tan significativa de la comunitat (referint-se a les dones)? La nostra autora no nega una preparació i una formació per tal d’obrir espais de govern pastoral, de predicació i de celebració per a aquelles dones que estiguin preparades i sentin aquesta crida. Per altra banda, cal veure com evoluciona la presència i el discurs sobre aquest moviment en l’esfera pública, tant pel que fa als mitjans i la premsa generalista com als eclesials. I acaba, entre altres dades, dient que la continuïtat d’aquest moviment de presa de consciència no és només responsabilitat dels moviments feministes, sinó de tota la comunitat de creients.

El feminisme creient expressa un model d’Església que viu la fe caminant en el món i no des d’un laboratori sense risc

Urgència o carrera de fons