“Va, anant-hi eh?”
L’agònica final del Mundial ha coronat Messi. El millor jugador de la història ja té el títol que li faltava. El futbol funciona com les productores de cine: és una indústria que necessita estrelles. I un paio que a Qatar ha estat capaç de transformar-se en un ballarí que fa dansar els rivals com vol, en un mag que fa aparèixer i desaparèixer la pilota quan li convé o en un poeta que emociona sense dir res no és un futbolista, sinó que és una estrella.
D’estrelles estrelles –així, dit dues vegades– no n’hi ha gaires. És lògic. Abans el futbol s’aprenia jugant i ara s’ensenya entrenant. Aquesta diferència és una hipòtesi per explicar perquè costa tant que sorgeixin genis. Com que es fabriquen futbolistes a partir d’un mateix patró la majoria són iguals. I, com que són iguals, pocs destaquen. Enmig de la uniformitat els únics que sobresurten són els diferents: imprevisibles, murris, atrevits… Són els que ens agrada mirar i els que es fan admirar.
D’aquests només n’apareixen de tant en tant. Perquè en continuin sorgint no es pot abandonar el futbol de sempre. L’espontani. El de carrer. El que jugàvem de nanos quan al Manlleu teníem un entrenador, en Joan Martínez, que tenia el do d’haver vist molts partits. Per això no s’entretenia amb la pissarra. Només ens deia: “Va, anant-hi, eh?”. Aquest anant-hi eh tenia molts significats: era un comodí que ens obligava a esforçar-nos per guanyar i a patir per no perdre, a protegir-nos quan anaven mal dades i a desplegar-nos amb el vent a favor però, sobretot, a ser solidaris perquè sabíem que un de sol mai pot guanyar. Ni Messi.
Per això el futbol sembla un joc, però en realitat és una escola on s’ensenya i on sobretot s’aprèn.