No entenc que s'hagin ampliat les mides de les porteries de futbol per donar més emoció a l'esport. Daten de 1875 i és evident que els humans des de llavors hem crescut en alçada

Articulista dels dilluns, toca fer descansar els fidels i ocasionals lectors fugint de seriosos temes polítics i societaris, i aprofitant l’enfocament més esportiu d’EL 9 NOU en encetar la setmana, parlar de futbol i bàsquet proposant unes reflexions o divertiments per als afeccionats en les quals poden estar d’acord o encara millor, pel que suposa d’estímul, ser objecte de crítica. Deixi el lector que comenci amb un enfocament personal per saber d’on lluny provinc i de quin peu calço. Soc soci del Barça –ara patidor– d’ençà que jugava amb nosaltres un davanter de Moçambic, Mendonça, fitxat de l’Atlètic de Madrid, que portava un genoll embenat que ressaltava encara més pel torrat de la pell. Encetàvem els anys 70, fa més de 50 anys. En l’atracament de Guruceta els coixins volaven de tribuna alta fins als grisos que encerclaven la gespa. Temps sense tele en directe, després es va televisar un sol partit i ara tots a hores distintes, anorreant el Carrusel Deportivo i el marcador simultáneo Dardo com a fons d’informació. Eren aventures seguir el Barça. En la final de Copa del 71, amb remuntada 3-4 al València, havíem d’aturar-nos l’endemà al tornar de Madrid per veure Ayer Domingo per gaudir dels gols només entrevistos perquè el del davant s’havia aixecat d’emoció en l’esprintada d’Alfonseda. Suposaven tràfecs culers anar a veure debutar a fora el 1974 el Cruyff a Múrcia –el final dels 14 anys sense una Lliga de La Trinca–, l’imponent i desconegut Migueli a Saragossa o més tard Maradona a València, dos dels camps on més ens estimen als catalans. Moltes trompades i molts més àrbitres dels suposats neutrals del col·legi castellano-lleonès, els del col·legi de Madrid no xiulaven el Barça, com si els anteriors i els de Castella-la Mancha o Extremadura no fossin merengues ferrenys. Un cop situats, el divertiment que proposo al lector és una reflexió que feia com a afeccionat sense expertesa en els anys triomfals de Guardiola quan guanyàvem a Madrid, però patíem en els córners davant les contundències dels Pepe i Ramos. Creia que en comptes de defensar-los amb tots dins l’àrea, com sigui que teníem jugadors molt talentosos, però petits, s’haurien de disposar tres al mig del camp, Messi centrat, Iniesta i Pedro o Villa, als cantons. També el petit Xavi al mig del camp. Òbviament estarien marcats per quatre rivals, i amb la por que ens tenia Mourinho segur que deixaria de lliure Pepe o Ramos, com a destralers de darrer recurs. Aquest rival situat de lliure més el que tira vol dir matemàticament que, llevat que sigui el darrer minut i Casillas anés a rematar, només tindríem quatre blancs dins l’àrea i nosaltres tindríem dos jugadors més per defensar. També suposaria que Valdés no tingués tant trànsit per sortir en un córner tancat o permetre’ns situar els dos sobrers un a cada pal per si el córner obert es rematava ajustadament. No ho entenia, però en la primera de les Champions guanyades al Manchester de Cristiano, com sigui que sabíem de la fortalesa anglesa en els córners, el Barça no en va cedir ni un i l’orelluda cap a la plaça Sant Jaume. Tampoc entenc del futbol, malgrat que vagi evolucionant, que per donar més emoció mai s’hagin ampliat per exemple 15 centímetres per dalt i 30 per l’ample les mides de les porteries que daten del 1875, quan està palès que els humans hem crescut d’alçada. Vaig proposar fer un Gamper amb aquestes mides com a prova. Qualsevol funerària o els venedors de matalassos ho pot certificar. Més feina per als porters, que estarien encara més ben valorats. Darrerament, el porter italià Buffon comença a recomanar-ho. Saltant al bàsquet, on també he patit les darreres trompades de les final fours a Belgrad o Kaunas, doblement doloroses per ensopegar cada cop amb el Madrid, no entenia accions puntuals com que no es fes falta per evitar el triple –ara vigilant l’antiesportiva– quan pocs segons abans del final guanyaves de tres punts. Tampoc entenia que no hi hagués instruccions de quan et xiulaven a favor una falta en atac de l’equip rival no es jugués ràpid i es tirés de tres per evitar que per compensar ens caigués a nosaltres també una falta en atac, els tres segons o deixessin defensar-nos o anar al rebot sota cistella amb molta més contundència per no endinyar-los dues faltes seguides. També potser vindrà el temps d’apujar els 3,05 metres de l’alçada de les cistelles amb el mateix argument del futbol, i potser ja seria hora de fer una mica més amples els 28 x 15 dels actuals pavellons. Els experts en futbol o bàsquet que hagin arribat al final podran criticar, pensar que no en tinc idea o poca, però si els ha distret arribar a aquest punt on ens acomiadem ja en tindrem prou. Acabo felicitant a tots els culers pels 125 anys del nostre club, malgrat el temps que ens toca passar. Demano que continuï liderant els esports d’equip que xamosament porten el nom de Barcelona i Catalunya arreu. L’esperit de Gamper i els seus amics del gimnàs era l’enfocament a esports col·lectius, en aquells temps el futbol, però tal com no entendria apostes individuals com un Barça de tennis, bàdminton o boxa, aplaudeixo que mirem de ser capdavanters com som també en futbol sala i sobretot en el futbol femení, en bàsquet, handbol, hoquei, tant de bo promocionéssim a aquests nivells el rugbi, etc. No existeix un bàsquet Chelsea, un Madrid d’hoquei, ni un City d’handbol. El club més universal en esports col·lectius, repercussió i seguidors del món és el nostre Barça.

No entenc que s'hagin ampliat les mides de les porteries de futbol per donar més emoció a l'esport. Daten de 1875 i és evident que els humans des de llavors hem crescut en alçada

Va d’esports, futbol i bàsquet