Les pel·lícules i les sèries no han ajudat gaire a la bona fama del país: els dolents sempre acostumen a ser mexicans amb bigoti, i tots estan embolicats en assumptes de drogues

Soc a Mèxic de viatge. Hi soc malgrat les insistents recomanacions que no hi anés, perquè, segons em repetien, és un país molt perillós i em podrien assassinar o, pitjor, segrestar i extorsionar la meva família perquè em deixessin tornar cap a Campdevànol. No hi ha cap dubte que les pel·lícules i sèries no han ajudat gaire a la bona fama del país: els dolents sempre acostumen a ser mexicans amb bigoti, i tots estan embolicats en assumptes de droga o altres passatemps delictius. Deixant de banda la ficció, la realitat ha estat que en cap moment hem tingut sensació de perill i tampoc hem estat el blanc de cap bala ni ningú ha demanat un rescat per tornar-nos a casa. De moment. Curiosament, quan ja feia uns dies que érem a Ciutat de Mèxic, vaig llegir a EL 9 NOU digital que just al costat del meu barri, a Vic, un senyor va entrar en un bar amb una pistola i va amenaçar-ne el propietari i la gent que corria per allà. Em va cridar l’atenció, perquè se suposava que era jo qui havia anat a buscar el perill i la mort, i resulta que ho tenia al costat de casa. Els mexicans són conscients de la mala fama que tenen i es lamenten del mal que els ha fet el cinema i la televisió, malgrat que, no fotem, tampoc són uns sants. Com a tot arreu, vaja. Però sí que deixa palès que els tòpics sovint continuen guiant les nostres vides. També se’m va recomanar que m’emportés un parell de caixes d’Almax per allò del menjar picant, i estic en condicions d’assegurar que cap plat m’ha encès la boca. El que sí que hem pogut constatar a Mèxic és que el Barça està en hores baixes. Fins i tot vaig parlar amb un nen que no tenia ni idea de qui era en Leo Messi. Encara més, em va contestar: “Què és això?”, cosa que em va deixar amb la mirada perduda i sense saber què dir. En altres viatges a llocs remots recordo que a la que dèiem que érem de Catalunya o Barcelona la resposta sempre era “Barça, Barça!” o “Messi, Messi!”. Una altra prova: a les botigues de Ciutat de Mèxic només s’hi veuen samarretes del Real Madrid, i la majoria d’aficionats al futbol en són simpatitzants. Del Barça, ni rastre. Per contra, molts saben que si som de Barcelona (o de Vic) som catalans, no espanyols. Em va fer gràcia un taxista que, parlant del tema, ens va dir que l’Estat espanyol no ens deixa ser independents perquè som una regió massa rica i no els interessava. Des de Mèxic els veuen el llautó. Posats a comparar, confirmo que nosaltres som de treballar més. De llevar-nos ben d’hora, ben d’hora i plegar ben tard, ben tard. Els mexicans, no. S’ho agafen tot amb més calma. Si se t’acudeix anar a esmorzar abans de les vuit, et trobaràs el local tancat o et faran menjar les pastes que els van sobrar del dia abans. Això sí, si hi ha una cosa que els envejo com a societat és, sense cap mena de dubte, la bona educació. És impossible que algú entri en un local i no digui bon dia sense que tothom li retorni la salutació, i a l’hora de donar les gràcies et cauen un reguitzell de benediccions de Déu nostre senyor. També hem vist coses tan inversemblants com persones aixecant-se dels seus seients de l’autobús per cedir-los a persones grans o a dones carregades amb la compra. Som agost, el mes per excel·lència de les vacances, si més no en el nostre país, i com que em tocava escriure l’article he pensat que estaria bé fer-vos cinc cèntims del viatge, una mica com a venjança de tots els que hauré de sentir el pròxim mes de setembre. Ah, i l’he escrit amb el teclat del mòbil, cosa que ha servit per evidenciar que aviat em faran falta unes ulleres. Aprofiteu els dies que us queden, que n’haureu de viure un any sencer. Bona tornada a l’enyorada rutina.

Les pel·lícules i les sèries no han ajudat gaire a la bona fama del país: els dolents sempre acostumen a ser mexicans amb bigoti, i tots estan embolicats en assumptes de drogues

Vacances d’agost